Arxius | Noticies RSS for this section

Pompeu Consulting us convida a la primera Business Case Competition que organitza Oliver Wyman a la UPF

Tot i que, com cada any, la UPFeina permetrà a tots els estudiants tenir contacte amb diverses empreses i fer-se lloc en el mercat laboral, els companys de Pompeu Consulting Club ens ofereixen més oportunitats durant l’any:

“La prestigiosa consultora Oliver Wyman organitza la seva primera Business Case Competition. Fes un equip de 2 a 4 participants, envia la teva solicitud i anima’t a participar-hi! Nou equips guanyadors seran convidats a Madrid per dispotar la final nacional a les seves pròpies oficines. El plaç per presentar la candidatura és fins el Diumenge 12 d’octubre.”

Per més informació, consulteu el document adjunt:

OWICC Rules_ENG

La UPF es manté com l’única universitat espanyola al Top 200 del rànquing Times Higher Education

Times Higher Education (THE) ha presentat els resultats del rànquing que elabora anualment, un dels més prestigiosos i amb més projecció global. En aquesta edició, la UPF es manté com la primera universitat espanyola d’aquesta classificació -l’única entre les 200 millors-, ocupant la posició 165 des d’un punt de vista global i la 72 a escala europea.

En aquesta edició, destaquen també els resultats aconseguits en l’àmbit de les Ciències Socials, on la Universitat ocupa la posició 67 a escala global i 19 a Europa. L’excel·lent posició en aquest camp es deu, entre altres factors, als excel·lents resultats que la Universitat obté en l’indicador “cites” d’aquest apartat. Tant el rànquing general com els rànquings per àmbits de coneixement s’elaboren a partir de la combinació de tretze indicadors corresponents a cinc gran àrees, ponderades de la manera següent: docència (30%), recerca (30%), internacionalització (7.5%), transferència (2.5%) i cites (30%). En aquest darrer, que mesura l’impacte de les publicacions i, per tant, la influència de la recerca realitzada en una institució, la UPF obté una puntuació de 95.9 punts, un resultat molt similar al d’universitats de referència com Harvard (96.9), Yale (95.3) o Òxford (87.3).

En la classificació general, en relació a l’edició del 2013, la UPF perd, lleugerament, pes en els indicadors que mesuren la docència, la recerca i la transferència però millora en la seva internacionalització i l’impacte de les cites. Els darrers rànquings publicats apunten en aquesta línia. A la darrera edició del reconegut rànquing QS, també es destacava la projecció internacional de la institució, situant la UPF com la primera universitat de l’Estat en percentatge de professorat internacional, i encapçalant també la classificació de Ciències Socials. D’altra banda, en el rànquing que elabora la Universitat de Shanghai, la UPF se situava també com la primera universitat espanyola en l’àmbit de les Ciències Socials (en concret, al Top 75 del món en la disciplina d’Economia i Negocis); malgrat que la metodologia emprada per aquest rànquing afavoreix les universitats de major tamany i amb major recorregut històric. Així mateix, de les cinc disciplines que avalua aquest rànquing, la UPF es va situar també entre les 200 millors en Ciències de la Computació (Matemàtiques, Física i Química són les tres altres disciplines avaluades).

Domini anglosaxó en el Top 100

L’edició 2014 del rànquing del Times Higher Education mostra, un any més, el domini de les universitats anglosaxones, essencialment, nord-americanes i britàniques. Tal com succeïa en l’edició anterior, les deu primeres posicions les ocupen aquestes universitats: l’Institut de Tecnologia de Califòrnia, Harvard, Oxford, Stanford, Cambridge, MIT, Princeton, Berkeley, Imperial College London i Yale (amb algun intercanvi de posició entre aquestes universitats en relació a l’edició del 2013). En relació a la classificació general, la meitat del Top 100 mundial l’ocupen universitats nord-americanes; seguides, en nombre, per les europees (34, de les quals 11 britàniques, 6 holandeses i 6 alemanyes), les asiàtiques (12) i australianes (5). No hi ha cap universitat llatinoamericana en aquest bloc.

Finalment, pel que fa a les universitats espanyoles i catalanes, la UB se situa al bloc 201-225 i la UAB entre les 226-250, per davant de les universitats de València i Autònoma de Madrid (bloc 301-350) i Universitat de Navarra (bloc 351-400).

La facultat millora el seu posicionament a tots els rànkings internacionals de qualitat acadèmica, i es prepara per seguir afrontant els nous reptes en un escenari de congelació del finançament públic

El passat mes de març va tenir lloc la Junta de la Facultat d’Economia de la UPF, durant la qual es vàren discutir els aspectes més rellevants de l’actualitat de la facultat, els mèrits i èxits assolits, els reptes existents i les principals dificultats que ara mateix existeixen. Des d’El Xarrup ens agrada poder informar a tota la comunitat universitària dels aspectes més rellevants que es van comentar en aquesta Junta, els quals us detallem en aquest post.

Tal com ja us vam anúnciar a l’anterior post d’El Xarrup, Economia i Econometria figuren a la 40ª posició al món i entre la 100 i la 150 en Comptabilitat i Finances (QS sectorial rankings). Tots els graus de la Facultat copen les primeres posicions a u-ranking.es

La Facultat, cada cop més estressada

El nombre mig d’alumnes per classe més elevat de la UPF encara que aquest curs ha millorat el grau d’optativitat, ja que s’ha passat del 2,8 del curs 2012-13 al 3,3 d’aquest curs 2013-14.

Captura de pantalla 2014-04-27 a les 21.35.53

El repartiment d’hores docents durant aquest curs 2013-14 reflectit a continuació:

Captura de pantalla 2014-04-27 a les 21.36.06

Cal fer notar que a les hores esmentades (siguin 16.888 o 18.426) no es consideren ni el treball de fi de grau (TFG) ni les tutories. A la normativa de la UPF sobre el còmput de hores de dedicació docent (HDD) es preveuen, per treball de fi de grau 10/3 HDD per cada TFG. Per la Facultat d’Economia serien 2.000 HDD (600+10/3). En la pràctica es disposa només, a hores d’ara, de 280 HDD. La gran qualitat i dedicació del responsable dels TFG, Walter Garcia-Fontes, salva la situació, però tampoc es poden fer miracles i la qualitat ha de ressentir-se inevitablementt.
També en l’organització de les tutories la Facultat ha tractat d’adaptar-se als recursos existents. En el curs 2013-14 s’ha implantat el sistema tutorial als dos primers cursos de tots els graus. Seguint la normativa de la UPF això representaria al voltant de 870 HDD i la implicació de tot el professorat a temps complert. A la pràctica es disposen de 150 HDD, i hi ha dues professores implicades: la vicedegana Ester Oliveras i Maria Gundín

Finalment, el pressupost pròpiament de la Facultat, després d’un quants anys consecutius de reduccions, enguany ha baixat el 33% respecte a l’any 2013.

La postura, i actitud, de la Facultat queda reflectida en el missatge enviat al gerent de la UPF, el 13 de febrer d’enguany: S’entén la necessitat de complir amb el pressupost, el curs passat i tots…retalls inevitables (becaris, suspensió plataforma intercanvis internacionals…) i si no hi hagués prou tornaríem a exàmens com els d’abans: dictats (article 135 de la Constitució, per exemple) o escrits a la pissarra. Cap Departament assabentat.

Captura de pantalla 2014-04-28 a les 0.09.35

Graduació sense graduats?

La UPF voldria unificar la cerimònia de graduació de post-graus i graus abans de que els primers tornessin als seus països. El 5 de juliol, per exemple.

Aquesta setmana s’ha tancat el Self-Evaluation Report per tal de tractar que la Facultat rebi el Certificate for Quality in Internationalization de l’European Consortium for Accreditation. Es tracta d’una prova pilot a Europa i la Facultat és la única que es presenta a Espanya. 40 pàgines, 31 annexes i moltes hores de feina que cal agrair a Àngel Gil (el nostre responsable d’intercanvis internacionals), Pau Fernández (Servei de Relacions Internacionals), la Secretaria de la Facultat, Macarena López de San Román (CQUID), Carmen Pérez (Rector’s Attaché for Linguistic Promotion) i Jordi Serret (Unitat d’Estudis, Planificació i Avaluació). El 13 de maig rebrem la visita d’avaluació.
També aquesta setmana s’han tancat els informes de seguiment dels títols que demana l’Agència de Qualitat Universitària de Catalunya i que constitueixen un requisit per acreditar les titulacions.Els Caps d’Estudis Libertad González, Elisa Alós, Gert Cornelissen i Joan Miralles (ECO, IBE, ADE i MGT respectivament) han lliurat 40-50 pàgines detallades a disposició de qui les vulgui consultar.

Congelació del finançament públic

Tampoc s’espera un escenari de competència per comparació en qualitat (amb preus regulats) entre universitats. La geografia continua sent el destí i res fa preveure que en aquests propers anys, una part, per mínima que fos, del finançament públic que rebin les universitats estarà relacionada amb la qualitat de la seva docència, la empleabilitat dels seus graduats o l’impacte i rellevància de la seva recerca i transferència de coneixement. Això sí continuarà l’estèril debat sobre organització i governança universitària; estèril fins que no es plantegi un canvi en l’esmentat grau de competència, i autonomia responsable, al que s’hauria de sotmetre a les universitats.

Consolidada l’ordenació docent podríem destacar tres reptes que la Facultat només pot abordar com a part de la UPF:

  • Adaptació al canvi tecnològic
  • Internacionalització encara més decidida dels seus estudis
  • Augment del finançament privat

Canvi tecnològic: El rector ha nomenat un delegat per cursos MOOC (Manel Jiménez) però en aquest terreny caldria un cert canvi organitzatiu que estimulés la inversió de temps necessària per arrancar un MOOC (assignació plurianual de docència, per exemple? Caldrà valorar-ho). Com fa temps que ve afirmant el vicedegà acadèmic sortint, Humberto Llavador, la càrrega dels estudiants ha passat a mesurar-se en termes de 25 hores de dedicació per ECTS i, en canvi, en la càrrega docent dels professors només es consideren les hores presencials; important obstacle al canvi.

Internacionalització: La internacionalització raonable pot venir del foment de dobles graus entre la UPF i una o dos universitats de prestigi amb certa densitat de relacions. S’està treballant ja en aquest sentit amb la idea de:

1) Rebre estudiants que cursarien aquí un any i rebrien una titulació UPF, un cop convalidats els seus tres anys d’estudi al país d’origen.

2) Enviar estudiants UPF per tal de que els seus primers tres anys fossin convalidats per un grau de la universitat de destí i rebessin un títol de la mateixa i/o estiguessin inscrits en un primer any de màster que la UPF convalidaria pel quart curs de grau.

De moment els dos contactes amb una prestigiosa universitat francesa i una prestigiosa universitat alamana xoquem amb que ells està disposats a admetre al programa Màster als nostres estudiants de grau amb tres cursos superats però la Facultat no pot respondre amb una oferta equivalent ja que els màsters que podrien interessar a les dues universitats esmentades depenen de la BGSE.

Finançament privat: Molt possiblement tindria mercat algun dels nostres graus adreçat fonamentalment a estudiants extracomunitaris que pagarien una matrícula que cobriria costos i permetria becar a estudiants comunitaris. Tal com passa amb el canvi tecnològic el principal problema –sense menysprear encaix reglamentari- és organitzatiu: com incentivar un o dos professors a esdevenir ‘productors’ del nou grau en un context acadèmic que valora negativament aquesta mena de dedicacions.

Redenominació de dues assignatures dels plans d’Estudi d’Economia, ADE, IBE i Ciències Empresarials-Management

  1. Sector Públic I /Public Sector I passaria a anomenar-se Fonaments d’Economia Pública/ Principles of Public Economics.
  2. Sector Públic II /Public Sector II passaria a anomenar-se Economia Pública Aplicada/Applied Public Economics.

L’objectiu de la redenominació és descriure’n millor el contingut. Sector públic I planteja els aspectes normatius. Sector públic II, els positius. La primera s’ancora amb la teoria de l’economia del benestar; la segona amb la pràctica de l’estat social. Sector públic I té com a referent d’exemplificació els països i sistemes amb aspecte ample.  Sector públic II conté referències a Catalunya i al conjunt de països de la OCDE. La primera s’identificava històricament amb teoria de la hisenda pública; la segona amb l’empirisme de la Hisenda pública ‘espanyola’.

També es demana ampliar els plans d’estudi d’IBE i de Ciències Empresarials-Management amb algunes assignatures existents en els altres graus de la Facultat.

Captura de pantalla 2014-04-27 a les 23.07.23

Criteris de baremació per a la fase 1 del procés d’admissió per a estudiants amb estudis universitaris iniciats (100 crèdits reconeguts)

La Cap de Secretaria, Cristina Gorgues va comentar, a la Junta de Facultat, que a partir de l’experiència d’altres cursos amb la convocatòria d’admissió per a estudis iniciats amb 100 crèdits reconeguts, el degà plantejava la possibilitat de que amb aquest col.lectiu es fés una valoració en la que els resultats acadèmics  obtinguts en l’expedient universitari iniciat peséssin més que la nota d’accés a la universitat.

Un cop presentada una proposta al degà i tenint en compte que la normativa no permet descartar totalment els 5 punts de la nota d’accés a la universitat ni aplicar major puntuació de 5 a l’afinitat i adequació acadèmica, el degà va decidir ratificar els criteris fets servir fins ara. Criteris de baremació per a la fase 1 del procés d’admissió per a estudiants amb estudis universitaris iniciats (100 crèdits reconeguts).

I, per acabar, en el torn obert de preguntes…

Els estudiants Mireia Salazar i Fernando Gilabert, tot reconeixent que hi ha molts temes per millorar a la Facultat, accepten que s’han produït millores en àrees clau com les d’intercanvis internacionals i pràctiques en empreses. Fan tanmateix una menció expressa en relació a una antiga reivindicació seva tingui compliment el curs 2014-15 amb la incorporació a l’oferta docent d’una assignatura sobre Història de les Doctrines Econòmiques a càrrec del professor emèrit Josep M. Vegara.

Així doncs, aquesta és la informació més rellevant de la passada Junta de la Facultat d’Econòmiques, la qual és pública i està a l’abast dels estudiants; i és per això que des d’el Xarrup us la hem volgut fer arribar de manera clara i sintetizada. Esperem que us hagi resultat d’interès!

Eleccions amb resultat anunciat

El pròxim dilluns 29 d’ abril es celebrà a la Universitat Pompeu Fabra les eleccions a rector, que alguns ja han valorat com les últimes en les quals podran participar els estudiants segons dicta l’estratègia universitària EU-2015. En substitució de l’actual Josep Joan Moreso, l’únic candidat a rector és el catedràtic de Filosofia del Departament d’Humanitats de la UPF, Jaume Casals.

El candidat fou professor d’Història de les Idees a la UPF des  de 1995, del departament de Filosofia de la UAB (1980-1995) i de la Universitat de París VII. També va exercir com a Director de l’Institut d’Humanitats de Barcelona, vicerector de postgrau i doctorat de la UPF, degà de la Facultat d’Humanitats de la UPF, director del Departament de Filosofia de la UAB, codirector de la revista L’Avenç, col•laborador i membre del consell editorial de diverses col·leccions científiques internacionals dedicades a la literatura del Renaixement i a la Filosofia.Jaume Casals va començar la cursa electoral en solitari el passat dilluns 15 d’abril amb actes i presentacions amb el PAS i PDI de les diferents facultats.

En el seu programa electoral recull propostes com la Creació d’una càtedra “Pompeu Fabra: Catalunya, català i multilingüisme” amb el propòsit de catalitzar el compromís de la universitat amb la catalanitat, una auditoria interna sobre l’estat de desenvolupament dels estudis de grau en el context de la Comissió d’Ordenació Acadèmica o el desenvolupament d’una unitat pròpia de qualitat i acreditació de la UPF.

Assemblees de facultat i estudiants no han tardat en manifestar el seu desacord amb el que consideren un candidat  continuista del projecte de govern de J.J Moreso, i declaren què “en una situació d’emergència com la que estem vivint és molt trist que no s’hagi pogut construir una candidatura alternativa.”

Bitcoin o la nova ruleta

Per si no n’havíem tingut prou amb les darreres manifestacions d’imperfeccions dels mercats financers, aquí tenim l’última invenció objecte d’especulacions que, sense gairebé cap dubte, ha portat a una nova bombolla. Bitcoin, la moneda digital que permet transaccions instantànies P2P, pagaments a nivell mundial de manera ràpida i “senzilla” amb pràcticament cap comissió realment va ser “encunyada” l’any 2009 per una persona o grup que actua sota el nom de Satoshi Nakamoto, però s’ha ben guanyat la fama arran dels fets produïts les últimes setmanes, quan la seva cotització (tipus de canvi vs dòlar) va arribar l’anterior dimecres a màxims de 266$ i a quadruplicar el seu valor en tan sols un mes.

Imatge

Fem un petit repàs: per què utilitzem els diners? Una moneda o divisa és quelcom que pot ser utilitzat com a mitjà de pagament de béns i/o serveis, i intercanviable per altres monedes a un preu determinat (generalment) pel joc de l’oferta i la demanda. Això facilita enormement les transaccions econòmiques, però no qualsevol cosa pot ser utilitzada com a moneda. Per a què un element qualsevol pugui ser considerat moneda necessitem que sigui un bé escàs (no tothom pot disposar d’infinites quantitats) però també que sigui comunament acceptat per la societat. A dia d’avui la diferència entre el bitcoin i una moneda “normal” no ve tant pel fet que aquesta darrera té un suport físic, sinó perquè l’escassetat principalment la regula un banc central que fixa la quantitat de diners en circulació. Basant-se en devastadores experiències anteriors d’hiperinflacions com l’alemanya, la creença que els bancs centrals tot i ser independents políticament tendeixen a imprimir diners sense control per contrarestar els cicles negatius a curt termini ha creat la necessitat per a alguns usuaris de passar-se a una moneda la creació de la qual no depengui d’autoritats monetàries ni d’altres xocs externs. De fet, el procés de creació de bitcoins és complicat i depèn de la resolució d’algoritmes matemàtics (mining) que es va complicant amb el temps la qual cosa farà que finalment la seva oferta sigui constant perquè serà quasi impossible resoldre’ls.

Dit això, es pot argumentar que l’atractiu d’aquesta moneda pot ser justificable. Ara bé, aquest augment tant sobtat i accentuat de la seva cotització necessita més que una bona justificació per entendre que es tracta d’una forta pujada del seu valor fonamental i no d’una bombolla. Què ha pogut portar a una demanda tant sobtada de bitcoins ara i no fa quatre anys? Una possible explicació sorgeix de la mala actuació de les institucions europees en relació al rescat de Xipre. La desconfiança que ha marcat aquesta situació és un factor explicatiu d’aquesta creixent utilització per part dels inversors del bitcoin com a divisa refugi. Altres trets que podrien afectar positivament a la demanda d’aquesta moneda són la seva comoditat a l’hora d’efectuar pagaments, i que no depèn (en principi) de costos i riscs associats al mercat de divises (e.g. bandes de fluctuació del tipus de canvi, cobertures…), i que actualment no està fiscalment ni legalment regulada i permet actuar en bastant (però no ple) anonimat, però realment pot això explicar aquest increment tan accelerat?

El bitcoin podria implicar també conseqüències molt negatives per a la societat ja que qualsevol transacció produïda en un entorn on les persones poden romandre en l’anonimat dificulta enormement la correcta aplicació de la llei. Per tant, el bitcoin podria fer-se servir com un refugi perfecte per a estafadors i mafiosos amb intenció de blanquejar els seus diners o bé que han deixat de confiar en paradisos fiscals com els de Xipre. A més, recordem que les transaccions no han de passar per cap banc i per tant difícilment són registrades enlloc i com a conseqüència d’això no es pagarien impostos. Això no sembla convenient tenint en compte la situació financera d’alguns estats a dia d’avui. De tot això es deriva que no seria gens estrany que si les autoritats veuen en el bitcoin una greu amenaça ja no només per a les finances públiques sinó també de cara a una important pèrdua del control de la política monetària que aquestes podrien exercir, que finalment s’entrés a regular fortament i fins i tot que pogués ser declarada il·legal. Per a un inversor a llarg termini això seria un inconvenient bastant gran.

Com amb tota inversió (racional), hauríem d’atendre a la rendibilitat i liquiditat que el bitcoin ens pot oferir. En aquest sentit, a dia d’avui el bitcoin és encara un actiu molt il·líquid ja que no existeix un mercat organitzat per a la compravenda de bitcoins. A més a més, els dipòsits denominats en bitcoins no ofereixen pagament d’interessos, per tant l’única via per la qual la inversió en bitcoins pot tenir una rendibilitat diferent de 0 seria per la via de l’apreciació respecte d’altres monedes. Tot i que la recent apreciació del bitcoin podria apuntar en aquesta direcció, ens falten arguments per a justificar que aquesta sigui sostenible i no fruit de la irracionalitat. Tot i que com ja hem dit hi hauria raons a favor de l’ús del bitcoin, la realitat actual és que encara és una moneda molt poc utilitzada per a realitzar pagaments (que és o hauria de ser la principal raó per la qual demanem diners), i a l’hora de la veritat seria molt complicat passar de manera “pacífica” a una situació on finalment els salaris i els impostos es paguessin en bitcoins. Complicat, però no impossible. Tot depèn de la confiança que tingui la societat en ella i de com sigui percebuda pels estats. Si les circumstàncies fossin les propícies, no cabria descartar que pogués ser reconeguda legalment, de manera que llavors sí podríem prescindir d’altres monedes de curs legal que ara mateix necessitem sí o sí a l’hora de la veritat.

En conclusió, tot i no ser una mala invenció, no està realment clar el seu futur. L’únic que resulta evident és que no hi ha raó justificada per la qual tothom de manera sobtada la vulgui utilitzar com a moneda, i amb tot el que hem dit tampoc és la millor inversió a llarg termini que podem realitzar, per tant tot apunta (i això queda bastant evidenciat amb la darrera caiguda a vora dels 50 dòlars) que el darrer mes el bitcoin s’ha convertit en la nova joguina dels especuladors.

La llegenda dels brots verds

El discurs d’obertura de Mariano Rajoy en la primera jornada del debat sobre l’estat de la nació va estar carregat d’uns nivells d’optimisme bastant excessius com ja va sent de costum. Tot i que va dir “nada de brotes verdes”, frases com “comenzamos a ver abierta la senda del futuro” o “no hemos llegado al final del viaje, pero hemos pasado una etapa fundamental” defineixen realment el caràcter que va adoptar el discurs i el seu contingut, d’una durada bastant important tenint en compte que no estem acostumats que parli massa.

Un dels primers punts que va fer menció el president va ser el superàvit que ha experimentat la balança de pagaments. És cert que habitualment s’escolta per tot arreu això de dèficit/superàvit a la balança de pagaments, però què significa això realment? La balança de pagaments no és més que un quadre estadístic on l’agregat dels comptes corrent i de capital (a l’estat espanyol es distingeix addicionalment el compte de capital del compte financer, però bàsicament ambdós tracten sobre el finançament rebut/prestat), obviant la discrepància estadística que hipotèticament no hauria d’existir (compte de “errores y omisiones”) ha de sumar zero. Si el que volem dir és que al nostre país el que exportem de béns (balança comercial) i de serveis (balança de serveis), més les rendes i transferències és suficient per finançar les nostres importacions, el que hem de dir és que tenim un superàvit a la balança per COMPTE CORRENT. Dit això, cal esmentar que tot i que els darrers mesos estem experimentant superàvits en aquesta balança, l’acumulat de gener a novembre encara suposa un DÈFICIT per compte corrent de 13133 milions d’euros (veure taula) que, tot sigui dit, és bastant inferior al de l’any previ. No és difícil veure que aquest “auge” ha vingut bàsicament per la balança de serveis, però no precisament gràcies al turisme, que de fet ha començat aquest any amb un descens d’un 2.6% segons l’enquesta Frontur (Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme), sinó per l’increment en altres serveis. És possible que hi pugui haver un canvi en el patró de comerç. Tanmateix, com ja vam comentar en un post anterior, caldria tenir en compte un parell d’aspectes: primer, que una economia amb una demanda agregada tan summament deprimida òbviament importarà menys i que el fet d’estar endarrerits respecte dels socis europeus implicarà que siguem receptors nets de transferències procedents de la UE. Que aquests fets comportin millores a la balança comercial i al compte de capital no vol dir que tinguem res a celebrar.

balanza pagos

Font: Banco de España. Cuadro 17.A. Dades en milions d’euros.

La notícia que el 2012 tancarà amb un dèficit per sota del 7% va ser rebuda amb un aplaudiment d’aquells que qualsevol somiaria rebre. Serà que tret del Mundial feia temps que aquest país no aconseguia un objectiu…? Sigui com sigui, l’objectiu a assolir, després de ser revisat, era del 6.3%. A falta de més detalls, i a risc de semblar malpensat, tot apunta a un incompliment. Sempre va bé recordar que dins d’aquest còmput no es troba comptabilitzat el rescat a la banca ni els préstecs rebuts per Europa, que acabarien elevant la xifra al 10.2% segons la Comissió Europea. Però no passa res, potser encara hi ha marge per esprémer una mica més les autonomies. Tampoc s’ha d’oblidar el patiment i esforç que hi ha darrera d’aquestes xifres, i sobretot la crispació que generen quan un compren la magnitud del problema del frau fiscal i de les trames de corrupció que de no existir, ens estalviarien un bon munt d’aquests costos. De nou, poc a celebrar.

Una de les mesures per afavorir el creixement empresarial que més ha cridat l’atenció ha estat la del canvi del règim especial en l’IVA: a partir d’ara s’aplicarà el criteri de caixa en comptes del criteri de meritació per a la liquidació de l’impost per autònoms i PIMEs amb un volum de negoci inferior a 2 milions d’euros anuals. La implicació de la mesura és que aquestes empreses no hauran de pagar l’impost fins que hagin cobrat les factures corresponents. No obstant això, aquesta mesura no és pas nova, i ja es va intentar aplicar sense èxit uns anys enrere. I és que pagar l’IVA al cobrar la factura tampoc serà tan fàcil com sembla. Algunes de les dificultats són que l’empresa client no podrà deduir-se l’IVA fins que no hagi fet el pagament de la factura, la doble comptabilitat que suposarà l’existència dels dos criteris (l’aplicació o no és optativa) que pot generar disfuncions en els sistemes informàtics de les empreses client de grans dimensions i que per tant aquestes només vulguin relacionar-se amb les que continuïn amb el criteri anterior, o el major control fiscal que s’exercirà probablement sobre les empreses que optin pel nou criteri ja que Hisenda perdrà ingressos en el curt termini amb aquesta mesura. Acostumats als tripijocs del senyor Montoro (e.g. “celebrar” que s’han recaptat 2.7 milions més dels pressupostats quan el pressupost es va fer abans de decretar la pujada de l’IVA o anomenar un “increment del 30% de la recaptació en l’impost de societats” al que en realitat és endeutament amb les empres
es per pagaments per avançat), això ja no sorprèn.

Finalment, un altre aspecte destacable en relació al drama de l’atur juvenil van ser l’anunci de les mesures per estimular la contractació juvenil. Breument es reduiran les quotes a pagar per l’empresa a la Seguretat Social pels treballadors contractats a temps parcial amb vinculació formativa a menors de 30 anys o aturats de llarga duració. S’haurà de veure, però no es descarta la possibilitat que les empreses utilitzin aquest panorama per contractar becaris, estalviar costos i així anar encadenant un contracte temporal rere l’altre i per tant que el problema de la “dualitat” de modalitats contractuals (“brossa” vs indefinit) persisteixi. En altres paraules, sembla que l’arribada dels impopulars minijobs s’apropa.

Amb tot això, continuarem esperant que aquesta segona onada de reformes deixi els seus fruits. La realitat a dia d’avui, però, difereix encara molt del que surt de boca del president. La principal víctima, la democràcia.

Estudiar a l’estranger: per què és tan important?

La mobilitat internacional a l’àmbit universitari sembla haver assolit un ritme imparable els últims anys. Concretament, els rànquings QS 2012/2013 mostren un creixement del 10% en el nombre d’estudiants internacionals a les universitats que es troben en el top 100, rècord històric. No es tracta d’un fet exclusiu d’aquestes 100 universitats “top”. De mitjana, les universitats en el top 700 acullen ara un 4% d’estudiants internacionals més. Dades de l’OCDE demostren que ja l’any 2010 hi havia 4.1 milions d’estudiants internacionals, un 0.41% més respecte l’any anterior i gairebé un increment del 100% respecte l’any 2000. Llegeix més…

Bon any 201…?

Supersticions a part, tot sembla apuntar que aquest any tornarà a ser bastant complicat en termes econòmics. Malgrat lleugeres discrepàncies, és molt segur que l’economia espanyola entrarà altre cop en recessió aquest any (FMI, OCDE i Comissió Europea situen la caiguda del PIB a l’1.3%, 1.4% i 1.4% respectivament, mentre que el Govern, seguint la seva línia optimista, al 0.5%). Llegeix més…

El catedràtic Jean Monnet de la UPF, Fernando Guirao, entrevistat a RAC1

El professor de la UPF i catedràtic Jean Monnet d’Història, Fernando Guirao, ha estat molt present als mitjans de comunicació en els darrers dies. Els seus coneixements sobre la situació d’Europa ha fet que mitjans tant prestigiosos com RAC1 hagi parlat amb ell per fer saber als seus oients la seva visió sobre la crisi.

En concret, va ser al programa de Toni Clapès (àudio de l’entrevista), just després de les darreres eleccions a Grècia. Fernando Guirao va intervenir durant 20 minuts comentant els resultats dels comicis grecs i també al voltant de què ha de passar a Europa per sortir de la crisi financera, així com el paper d’Espanya en reunions com la del G20. En la opinió de Guirao, el que cal és “major integració entre els països de la Unió Europea”, així com aposta per una unió fiscal, com ja va defensar al novembre a la conferència de Debat UPFMón amb Jordi Galí i Josep Borrell. A l’entrevista es va mostrar molt clar amb el paper d’Espanya i l’euro: “amb l’entrada al euro hem gaudit d’una oportunitat històrica per canviar el país, però no l’hem aprofitada. Només hem comprat cases”.

En el mateix sentit, Fernando Guirao també s’ha fet sentir a la xarxa. Fa pocs dies, just abans de les eleccions gregues, Guirao oferia una entrevista pel diari digital TribunaInterpretativa.com, on comentava que “fora del euro les condicions de vida son molt pitjors que dins el euro”, fins i tot per Grècia. Aquest, en definitiva, és un exemple de la qualitat de la docència a la UPF, on els professors son referència per als mitjans de comunicació a l’hora d’analitzar l’actualitat. Aquesta setmana, a més, Jordi Galí, altre professor d’Economía a la UPF, va oferir una entrevista al setmanari El Temps.