Arxius | Entrevistes RSS for this section

José G. Montalvo: “No és una qüestió de rics i pobres, sinó de deutors i estalviadors. Cigales i formigues”

ImatgeJosé García Montalvo (Valencia, 1964) és catedràtic d’Economia Aplicada de la UPF. És doctor en Economia per la Universitat de Harvard (1993) i professor del Departament d’Economia i Empresa de la UPF des del 2000. Va ser director del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat entre els anys 2007 i 2010. És consultor de l’OCDE, del Banc Mundial i del Banc Interamericà per al Desenvolupament i, des del desembre del 2008, dirigeix el Centre d’Investigació de les Economies de la Mediterrània (CREMed), un centre de recerca d’alt nivell sobre l’economia dels països mediterranis impulsat per la Barcelona Graduate School of Economics i l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Ha estat professor convidat del Departament d’Economia de la Universitat de Harvard i investigador del Centre de Tecnologia i Política Econòmica de la Kennedy School of Government. Ha rebut diversos premis, entre ells, l’ICREA Acadèmia (2009). 

Per què vindria un professor d’Economia a la UPF?

Per la gent que hi ha aquí, pel prestigi que té el departament d’Economia, que està entre els primers d’Europa. Cada any tenim unes 600 sol·licituds per a treballar aquí, per tant hi ha bastanta gent i de diferents països que pensa que venir aquí és molt interessant pel seu futur acadèmic i professional.

En l’ últim rànquing de QS la UPF apareix en la posició  38a de les millors universitats del món en l’àmbit de l’Economia i  l’Econometria. Li sembla realista?

Sí, de fet depèn del que s’utilitzi per fer les classificacions.  Si s’utilitzen tan sols les 5 millors publicacions pugem encara més en el rànquing. Depenent del rànquing estem al 36, 38 el 18… I a Europa entre el 3 i el 5.

Especialment en quins àmbits considera que la UPF destaca dins de l’Economia?

Tradicionalment ha destacat en Macroeconomia, Economia dels Desenvolupament, Economia monetària… I també amb temes que tenen a veure amb Microeconomia més específics. Ara sobretot en temes d’Economia Aplicada i Finances. El grup de finances està sent molt potent.

Aquesta classificació repercuteix en els estudiants quan surten al mercat a buscar feina?

En el grau és diferent que en màster i doctorat (que busquen sobretot qualitat investigadora), ja que en aquell àmbit és més important la docència que la part d’investigació. Òbviament però, moltes vegades un bon investigador és també un docent amb grans capacitats. En el grau influeix més la classificació del Mundo i les notes de tall a l’hora d’accedir. La nota de tall reflecteix molt bé quines són les capacitats dels estudiants per quan després surtin al mercat laboral. Això interacciona. Nota de tall alta, provoca que vinguin els millors, aquests es col·loquen millor, etc.

Canviant ara de tema…Creu que la xifra d’atur continuarà pujant?

Sí. Continuarà pujant una mica més. Però el pitjor no és que segueixi pujant, el pitjor serà fer que baixi. L’atur a Espanya té una inèrcia molt gran. Per tant no és tan greu que pugi com el difícil que és que baixi. La reforma laboral…esperem que tingui algun efecte quan l’economia es recuperi.

Hi ha alguna manera de reduir l’atur sense crear una altra bombolla?

La característica de reduir l’atur mitjançant la creació de bombolles no és només una característica del cas Espanyol. Si us adoneu des de finals dels 90 hem crescut a base de bombolles consecutives. Primer les dotcom,  després vam baixar molt els tipus d’interès en tots el països per  rellançar l’economia. Es va generar la bombolla immobiliària. És com un joc de Ponzi. Primer tens pocs participants, que són els que inverteixen en les accions del mercat tecnològic, quan aquesta es punxa la bombolla per sostenir-se necessita una base cada vegada més gran i entrem a la bombolla immobiliària  (propietaris de casa ja n’hi ha molts més que propietaris d’accions). Quan aquesta explota entrem a la bombolla del deute on ja hi som tots perquè “tots” paguem impostos. La següent bombolla és la monetària. La màquina d’imprimir diners a tota pastilla comprant deute sobrevalorat, no només públic sinó també privat. El que passa és que en alguns països estructuralment el seu nivell d’atur és més baix i es troba al voltant d’una taxa natural del 3%-5% i en el cas espanyol per causes intrínsecament pròpies estem a nivells molt més superiors. Nosaltres durant l’època bona estàvem al 9% que això a EEUU seria un escàndol. Bernanke ha dit que imprimiran diners fins que arribin al 6%. Aquí estaríem imprimint diners fins a l’infinit.

Aquí hem tingut tres crisis en els últims 30 anys i les tres crisis  va passar el mateix:

  • La taxa d’atur general ha pujat ràpidament al 25%
  • La taxa d’atur juvenil que gairebé sempre és el doble ha pujat al 50%

I quan baixa l’atur no arriba a baixar al nivell d’altres països. Per tant hi ha alguna cosa estructural que no funciona bé. Esperem que la reforma laboral hagi encertat

Quins creu que són els elements estructurals que fan que el sistema no funcioni bé i tinguem aquestes elevades taxes d’atur?

Hi ha moltes coses. Però sobretot hi ha una qüestió de rigidesa mental de la gent. A la EPA ja no ho pregunten però abans quan preguntaven, a joves menors de 25anys, si canviarien el seu lloc de residència per anar a un lloc on hi hagués oportunitats laborals, el 65% responia no. Als Estats Units, a l’enquesta similar a la EPA això ja no es pregunta perquè la resposta és el 100% sí. Aquesta rigidesa mental es forma donant moltes subvencions perquè la gent es compri cases i es quedi lligada a una hipoteca, a unes quotes mensuals i per tant la mobilitat laboral es redueix dràsticament. Tot això s’ha de canviar i de fet canviarà molt.

Si us hi fixeu el més eficient és que els mercats s’ajustin via preus, però aquí tots els mercats s’ajusten via quantitats. Els salaris continuaven pujant durant el 2008-09 tot i que els llocs de treball queien. En el mercat immobiliari els preus pràcticament no baixaven, mentre la producció es desplomava de 800.000 a 100.000 unitats. Això no és un mercat que funcioni de forma eficient. Alguna cosa passa en aquests mercats que impedeix que tot funcioni de forma més eficient. Cal flexibilitzar els salaris. Un sindicat el que vol és defensar els seus, els que estan a l’atur que les den. L’important és que els seus segueixin cobrant igual. Si mitjançant un acord salarial s’aconsegueix, reduint el sou, evitar cap acomiadament serà sempre millor.

Queda alguna sortida als joves aquí a Espanya? Quina?

És difícil. A més crec que els joves tampoc estan acostumats a pensar en termes de voler ser una altra cosa diferent a un funcionari, ja sigui de l’estat o de La Caixa. Però aquest món es va acabar fa temps i no tornarà. Això pot ser així perquè amb una taxa d’atur tan elevada i pensant que un lloc de funcionari és per a tota la vida, t’exigeixen poc, hi ha poca avaluació…és un chollo. Però això vol dir què el teu objectiu no és prosperar i avançar sinó quedar-te en un lloc i ancorar-te. Això és el què s’ha de canviar.

L’altre problema és que el nivell dels empresaris espanyols és el que és. El nivell educatiu mitjà dels empresaris espanyols està per sota del nivell educatiu mitjà de la població…Creuen que un universitari és un tio molt car què no aporta res. El primer és cert però el segon no. Si és car és perquè alguna cosa aportarà.

A més jo crec que continua havent-hi un fort desnivell en carreres i títols que tenen molt poca sortida. Jo crec que  a un estudiant que diu “Jo vull estudiar el que m’agradi que és filologia latina”. Doncs ha de ser conscient què això no té sortida. I després quan acabi no ha d’anar de manifestacions dient que no li donen feina. Has fet el què t’agrada, molt bé, però les conseqüències també s’han d’acceptar.

El problema fonamental  bàsicament és que en aquest país la culpa i la responsabilitat sempre la té un altre. La culpa la té la societat i l’Estat, sempre. Només ens queixem però no fem res perquè les coes canviïn, perquè pensem que no hi podem fer res. Tot  està en mans dels altres, el què els psicòlegs i sociòlegs anomenen,  atribució externa del fracàs i interna de l’èxit. Això és molt difícil de canviar perquè està a la cultura de la gent. Per altra banda si la gent se’n va altres països com Alemania o França és perfecte. No veig quin és el problema.

A llarg termini aquesta anomenada “fuga de cerebros” quines conseqüències pot tenir?

Imagina’t què Espanya enlloc de produir totxos produís universitaris. Si ens creiem la Unió Europea, que ja sé que ningú s’ho creu, però si ens creguéssim tot el què comporta no veig quin és el problema. Que jo sàpiga Alemania està a la Unió Europea i hi ha lliure circulació de treball. Si se’n va a Estats Units si què hi ha un problema perquè vols dir que estem invertint diner públic en formar gent què desprès se’n va .Però si se’n va a França o Alemania cap problema.

En segon lloc, no volíem canviar el model productiu? Perquè no som els productors d’Universitaris de la Unió Europea? Una activitat d’alt nivell afegit, activitat que genera internament coneixement…què més volem? Seria perfecte, jo no li veig cap problema.

A més molta gent que se’n va després torna. Sovint només ens fixem en la part que se’n va però molts tornen. Però si agafes les estadístiques pràcticament no hi ha sortida neta.

Segons el darrer informe Visa Europe es preveu que l’economia submergida es reduirà fins a un 18.6% del PIB espanyol. Donada la conjuntura econòmica, sobretot per la xifra d’atur, no hauria estat més lògica una pujada d’aquesta xifra? L’hem d’interpretar com una via d’escapament que frena la conflictivitat social en moments com aquest o com un frau desincentivador que suposa menys ingressos públics i inseguretat jurídica?

La manera de mesurar de visa és mitjançant l’ús de la targeta de crèdit, que sol deixar senyal. L’economia submergida normalment no sol deixar senyal o intenta que sigui així. Hi ha altres indicadors que utilitzen altres mesures més sofisticades. Jo crec que l’economia submergida referent a no pagar IVA, seguretat social, etc ha augmentat clarament amb la crisi. Ara bé, també podria posar l’exemple de qui paga un sobre amb diner negre quan va a comprar un habitatge per estalviar-se el cost de transacció i l’increment patrimonial que hauria de pagar. Ara ja no hi ha increment patrimonial perquè els preus han caigut tant que quan vens ja no guanyes res. Per tant, amb la crisi el tema dels sobres s’ha anat acabant.

Respecte a si és una salvació, ho podríem veure de la següent manera: si no hi hagués economia submergida, els recursos tributaris serien molt majors i molta gent no estaria a l’atur.

Afecten tan directament?

Sí. Imagina’t que tots els càlculs d’economia submergida fossin certs i realment parléssim d’un 19-20% del PIB. Estem parlant de 200 mil milions. Posant un tipus del 20%, recaptaríem 40 mil milions. Són molts diners i realment això es notaria.

I si apugéssim els impostos als que tenen més?

El problema quan puges els impostos és que no se’ls puges als que més tenen sinó als que ja paguen. Les empreses tenen els seus mecanismes d’elusió internacional, desgravacions…Quan fas això bàsicament li estàs pujant els impostos als assalariats, i als que ja paguen. Igual que dir que pujarem l’IVA perquè hi ha molta gent que no el paga és quelcom absurd, això és igual. Els rics pagaran el mateix o fins i tot menys si busquen formes més sofisticades d’elusió.

El que s’ha de fer és simplificar molt més el sistema. Per exemple: desgravacions? Ni una. “Pagui vostè tant”, i deixem-nos d’històries que compliquin el sistema i creïn forats dins ell dels quals alguns es puguin aprofitar. A més, la qüestió ara mateix no crec que sigui de rics i pobres, sinó que tenim un “enfrontament” entre deutors i estalviadors. Cigales i formigues. I a les formigues els hi comença a tocar els nassos haver de pagar a aquelles cigales que s’endeutaren per dur a terme projectes inútils i il·lògics que han deixat enormes forats a la banca que finalment han de suportar els contribuents.

Realment era tan difícil de veure que una afirmació com “els preus de l’habitatge mai no baixaran” era bastant surrealista? En què es basaven nombrosos experts, des de polítics a empresaris i economistes per a sostenir el contrari?

Jo crec que no, era molt fàcil veure que era una estupidesa. Però igualment deien que no havien baixat mai, els preus. Només calia anar a les dades del ministeri: l’any 92-93 van baixar lleugerament. Després el Ministeri va treure les sèries per a què comencessin el 95. Montilla per exemple va dir en públic per TV que el preu de l’habitatge mai baixa.

La tradició de comprar totxo és ja molt intrínseca a la cultura espanyola. Es va generar a base de donar incentius, tant a constructors (anys 60 i 70) i als compradors (finals dels 70). Els preus van baixar molt a principis dels 80, tot i que no hi havia un indicador oficial. Però és com qualsevol altre actiu financer, i evidentment pot caure. Aquestes afirmacions només es poden entendre amb la campanya que hi havia darrera i els interessos, tant de polítics com de constructors.

Quines podrien ser les conseqüències d’una dació en pagament aquí a Espanya? Hi ha raons (econòmiques) per a no aplicar-la? Seria una bogeria parlar de dació en pagament amb retroactivitat?

La solució no és la dació en pagament retroactiva generalitzada. Posem que un duc que viu a Barcelona que es comprà una casa per 6 milions en meitat de la bombolla i porta ara dos semestres que no pot pagar perquè s’ha quedat sense feina s’acull a la dació en pagament. Aquesta casa val ara 3 milions. La diferència (els 3 milions restants) la paguem nosaltres. No, així no funcionen les coses.

I com fem perquè no paguin justos per pecadors?

Aquesta és la qüestió. Jo diria que assegurant-nos que aquest duc (per seguir amb l’exemple) no pugui acollir-s’hi perquè sabem que té propietats fora. Ha fet alçament de béns fins i tot. Per tant algú s’ha d’assegurar d’això, i aquest algú és un jutge. A altres països europeus hi ha una llei de segona oportunitat que permet a les famílies entrar en suspensió de pagaments com si d’una empresa es tractés. Però no pel simple fet de dir “no puc pagar” s’ha de concedir la dació. Si algú diu això, d’acord: “quins altres béns té vostè? Quin salari té? I la seva família quins ingressos té? Doni’m tota la informació, com a una suspensió de pagaments”. I el jutge, amb tota aquesta informació llavors podrà dir “d’acord, vostè no pot pagar. Quita, i fora”. Tot allò retroactiu i generalitzat pot ser perjudicial, ja que intentant salvar uns pocs inclourem allà qualsevol, i no tenim perquè sufragar l’equivocació d’uns senyors que a més tenen diners o béns per afrontar-la, però com que legalment tindrien la possibilitat de fer la dació, ho farien. Seria un error absolut.

Una de les propostes de la PAH era el lloguer social. És això una bona mesura? De fet el banc s’asseguraria uns diners i les pèrdues serien menors. Perquè aquesta negativa per part del govern i les entitats bancàries?

Per suposat seria una bona mesura. L’haurien d’haver pensat molt abans. Tot l’habitatge de protecció oficial construït els anys 80, de no haver-se venut, atorgant el títol de propietat a famílies que demà segurament tindran ja una renda suficient com per poder-se permetre un habitatge al mercat lliure, podrien constituir un parc de 2 milions i mig d’habitatges en règim de lloguer social. Però es va decidir que seria molt millor vendre-les… Encara és més greu que això. Una gran part del parc d’habitatges buit públic d’avui dia està buit perquè se suposava que era de venda, i no es pot reconvertir en lloguer de la nit al dia, perquè tots els processos porten un temps, i a més ara com es pagaria el constructor que els va construir per a la venda? Tot aquest procés hauria de ser automàtic, de manera que demà fossin de règim de lloguer social i immediatament poguéssim instal·lar-hi gent allà, però malauradament es torna molt complex. El pitjor és que no crec que haguem aprés res de tot això. Quan tornem a créixer, tornarem a fer habitatge de protecció oficial per a la venda.

Anuncis

Guillem López:”Els economistes fa temps que estan bastant «lost in translation»

Guillem López:”Els economistes fa temps que estan bastant «lost in translation»”

Guillem López Casasnovas  (Menorca, 1955) és llicenciat en Dret i Economia per la guillem lópezUniversistat de Barcelona. Es va doctorar en Economia Pública per la Universitat de York (Regne Unit, 1984) i ha estat professor  visitant a l’Institute of Social and Economic Research i a la Universitat de Sussex (Regne Unit) entre d’altres. Amb una trajectòria tan brillant el  passat més de novembre va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Isalud de Buenos Aires (Argentina) Llegeix més…

Entrevista a Jordi Galí

Imatge de l'ACN.

Imatge de l’ACN.

(Barcelona, 4 de gener de 1961) és un economista català conegut com un dels investigadors més importants en macroeconomia neokeynesiana, sobretot en l’estudi de mercats laborals, fluctuacions econòmiques i polítiques monetàries. Doctor en Economia pel MIT, actualment és també director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) i professor de macroeconomia a la UPF, entre altres càrrecs docents. El darrer any va rebre el Premi Nacional de Recerca i va contribuir a la fundació del Col·lectiu Wilson.

 

 

 

Durant l’entrevista ens ha respost preguntes com: És viable Catalunya sense Espanya? Com valora l’actuació dels ministres de Guindos i Montoro? Pagarà Espanya el seu deute? O què és la divina coincidència?

A continuació us deixem un tros de l’entrevista transcrita que podeu veure completa en vídeo al següent enllaç.

 

Com valora l’actuació dels ministres Montoro i de Guindos de la present legislatura? Ideologia o simple obediència?

Component ideològic no el tinc massa clar. Si aquest fos un període de creixement econòmic molt elevat, independentment del signe polític no veuríem segurament retallades a la despesa pública. Per exemple, en el període de govern d’Aznar hi va haver períodes on moltes partides del pressupost van anar augmentant. Quan els ingressos augmenten degut al creixement econòmic, els governs, sigui del signe que siguin, per una raó de supervivència política tendeixen a gastar-los, de manera que això crea un biaix que en general porta a la creació de dèficits excessius.

Molts economistes semblen estar d’acord amb la necessitat d’una àmplia reforma laboral per flexibilitzar el mercat de treball. Per què no veiem resultats amb la que s’ha dut a terme? O només hem de ser pacients?

Estic d’acord i sóc força crític amb les reformes que s’han anat fent. És cert que han canviat algunes qüestions importants com ara la possibilitat que l’empresa en pitjors circumstàncies que les del sector es despengi de la negociació dels convenis col·lectius del sector i pugui mantenir l’ocupació encara que sigui a canvi d’uns salaris més baixos sempre que estiguin d’acord amb els treballadors. No obstant això, hi ha un aspecte que ningú s’ha atrevit a tocar i que és la diferència clau amb el mercat laboral d’altres països més avançats, que és la dualitat extrema que tenim en matèria contractual. Tenim contractes temporals amb pràcticament cap mena de protecció pel treballador coexistint amb contractes indefinits que fan de les persones que els gaudeixen gairebé funcionaris.

Perquè Col·lectiu Wilson? Com sorgeix la idea exactament?

Realment la motivació per dur a terme aquest projecte havia de ser bastant forta d’entrada perquè tots estem ja bastant enfeinats i ens trobem a diferents parts del món. De fet, encara mai no hem estat reunits tots junts a les nostres vides tot i conèixer-nos bilateralment. La motivació sorgeix arran de la sèrie d’arguments sense cap fonament que van apareixent en diversos mitjans de comunicació sobre totes les desgràcies i la catàstrofe que suposaria per a Catalunya esdevenir estat propi. Com a resposta argumentada d’aquestes opinions es crea el Col·lectiu Wilson.

No són pocs qui defensen que Espanya hauria de sortir de l’euro. Què n’opina? És irreversible l’euro? Per què?

Mai no hi ha hagut cap sistema monetari que s’hagi mantingut per sempre. El que sí crec és que si Espanya hagués mantingut un tipus de canvi fix com ha fet Dinamarca, segur que hauríem devaluat la moneda per la necessitat d’estimular la demanda agregada, que a més seria una mesura molt més efectiva i ràpida. En aquest sentit és una llàstima que estiguem a l’euro. Donat, però, que estem a l’euro, sortir-ne seria enormement costós en termes de crear un nou sistema monetari, i això no es fa d’un dia per l’altre, ben al contrari que una devaluació monetària. El temps que es trigaria a crear aquesta nova moneda probablement seria un temps per a l’especulació i una sortida massiva de capitals. Un cop assumits aquests costos, l’estímul econòmic seria molt més fort, però la transició seria molt complicada i molt incerta i segurament no compensaria els costos esmentats.

Espanya pagarà el deute? Conseqüències de l’impagament?

Crec que cal desdramatitzar una mica el tema de l’impagament. Segurament no seria un impagament complet. Seria impensable que Espanya digués que no a pagar la totalitat del deute. El més probable és que parléssim d’una reestructuració del deute (suspensió de pagament d’interessos durant un temps) o reducció del valor del deute com s’ha fet a Grècia. Uns mesos després la prima de risc del deute grec va disminuir. Això evidentment suposa unes pèrdues importants pels qui han acumulat deute grec. Evidentment seran els bancs els que lluitaran més durament per a què no es produeixi l’impagament. En aquesta crisi, però, tothom o gairebé tothom ha hagut d’assumir pèrdues i per tant sembla just que els bancs també paguin la seva part.

És també assessor del BCE. Des del seu punt de vista, quin paper haurien de jugar aquests òrgans en l’estabilització de l’output i de l’ocupació? La “divina coincidència” funciona sempre i, sinó, sota quins supòsits?

En absolut. La “divina coincidència” és només un resultat de referència. Aquest és un terme que l’Olivier Blanchard, economista en cap de l’FMI i jo ens vam treure del barret ara fa uns 4 o 5 anys que fa referència a un resultat obtingut amb un model neokeynesià estàndard. Sota uns supòsits determinats, incloent competència perfecta al mercat de treball i total flexibilitat, si el BCE estabilitza completament els preus, automàticament el nivell d’activitat agregada, el nivell d’ocupació i el nivell de consum correspondran als nivells òptims d’aquestes variables. És un resultat poderós perquè mai no s’observen els nivells òptims d’aquestes variables sinó els realitzats, però el que diu el resultat és que no cal perquè només és necessari estabilitzar els preus i llavors s’observarien aquests nivells òptims. No obstant això, els resultats no es compleixen en el món real perquè els supòsits clarament són molt forts. En el món real hi ha una sèrie d’imperfeccions especialment al mercat de treball que fa o justifica que els bancs centrals tinguin en realitat un incentiu per a desviar-se a curt termini d’aquest mandat d’estabilització de preus únicament. Per tant en una situació de taxes d’atur molt altes seria consistent amb la política monetària òptima deixar que la inflació fos més alta que el normal.

En relació al problema de les diferències en competitivitat dels països, és l’austeritat un remei adequat per arreglar els problemes de competitivitat? Són, en general, les polítiques d’austeritat una solució per a algun problema macroeconòmic?

L’austeritat en un context de recessió només té una possible justificació: l’existència d’una dinàmica del deute i del dèficit insostenible. Si aquesta dinàmica no existís, està clar i tothom està d’acord que si vols estimular l’economia en una situació de recessió has de reduir impostos i augmentar la despesa pública. Per tant en base a tota l’evidència empírica existent no és cert que un procés de consolidació fiscal ens traurà de la crisi. Ara bé, això no vol dir que no es pugui argumentar a favor d’aquesta consolidació fiscal en certa mesura si hi ha una dinàmica insostenible de deute i dèficit, que és el que està passant. Si això pot portar a una situació de fallida, alguna cosa s’haurà de fer. S’ha d’actuar doncs en part amb consolidació fiscal, que no necessàriament vol dir eliminar el dèficit immediatament sinó que també pot significar no tenir un dèficit tan gran com el que tindríem si no ens haguéssim de preocupar de l’acumulació de deute públic. Clarament si l’objectiu fos sortir de la recessió exclusivament la solució passaria per reduir impostos i augmentar la despesa pública, això ningú ho qüestiona.

Els guanys del lliure comerç semblen bastant incontestables a dia d’avui, almenys si obviem les desigualtats que potser s’han generat en el si d’alguns països com USA. Opina el mateix de la lliure circulació de capitals?

És una bona pregunta i no és fàcil de contestar. A nivell teòric, no hi ha cap raó per restringir la lliure circulació de capitals. D’altra banda l’evidència empírica no apunta a grans diferències entre països en termes de creixement. No està clar que els països més oberts en termes de fluxos de capitals hagin de créixer més. Una cosa que sí sembla clara és que els que són més oberts tendeixen a ser més volàtils també. Aquí és on es produeix la discrepància entre la teoria convencional on els agents són racionals, i la realitat on observem varietat d’episodis del que es coneixen com sudden stops: processos d’inversió estrangera molt forta en un determinat país (que porten a una apreciació de la moneda i a un creixement econòmic molt elevat) però que per raons a vegades justificades –i sovint no tant- arriben a la fi de manera radical i impredictible, amb conseqüències molt negatives per l’activitat econòmica, és a dir conduint a un excés de volatilitat. En períodes bons el creixement s’amplifica gràcies a aquesta entrada massiva de capitals però quan això s’acaba per una pèrdua immediata de la confiança dels inversors aleshores hi ha recessions molt més fortes.

Quines mesures es poden perdre respecte això?

No tindria sentit que prenguéssim mesures extremadament radicals respecte d’això, ja que impedir totalment la mobilitat del capital perjudicaria l’assignació de recursos a nivell mundial, l’activitat de les empreses i la seva planificació d’inversions. Malgrat això sí que es poden prendre mesures per limitar la inversió purament especulativa amb moviments de capital a curt termini. Una mesura per exemple podria ser establir controls de capitals temporals, obligar a un temps mínim abans de poder repatriar els guanys del capital, obligar que una part de la inversió prengui forma de dipòsits que s’hagin de mantenir al marge… Cap d’aquests mecanismes, però, es pot aplicar actualment en el marc de la UE per l’acord de llibertat de circulació de capitals. Però tot es pot canviar en aquest món.