Arxius | Entrevistes RSS for this section

Entrevista al SEPC UPF, candidat a representant dels estudiants al Claustre

En el context d’Elecccions al Claustre de la UPF, a les quals, com sabeu, estem intentant donar difusió a través d’entrevistes als candidats, avui publiquem l’entrevista que hem fet a dos membres del Sindicat d’Estudiants de Països Catalans, el qual es presenta per poder seguir representant als estudiants de la UPF al Claustre universitari. Un d’aquests dos, la Júlia, també representa a les Assemblees de la UPF, que també es presenten a les eleccions. Per tant, per poder fomentar una participació estudiantil més informada, des d’El Xarrup hem entrevistat a la Júlia i a l’Àlex, per conèixer més d’aprop al SEPC,  les seves ambicions i la seva manera d’intentar fer-les realitat.

A continuació us deixem el vídeo íntegre de l’entrevista i els fragments més rellevants transcrits.

Per començar, ens podeu explicar què és el SEPC a nivell nacional i també en el context de la UPF?

EL SEPC és la organització estudiantil d’esquerra indepentista. Treballem per la presa de consciència de tots els estudiants i de totes les persones de la comunitat universitària. Tenim 5 eixos bàsics en els quals treballem: ensenyament públic, popular, de qualitat, català i anti-patriarcal. A nivell de la UPF tenim presència a Poblenou i a Ciutadella; entre aquests 2 nuclis sumen 40 les persones que són militants. A nivell nacional el SEPC té presència a totes les universitats públiques catalanes i a un centenar d’instituts.

Quins objectius heu aconseguit i quins no?

El què hem aconseguit els dos nuclis del SEPC a la UPF, tant a Ciutadella com a Poblenou és construcció, mobilització i organització. És a dir, incidir i eixamplar el moviment estudiantil. Intentem fomentar la participació en diferents àmbits de la vida universitària. Hi ha gent que participa a les assemblees, fomentant una formació crítica, a la facultat de Polítiques per exemple. A Poblenou estan fent una campanya a nivell de Campus en contra de la pujada dels preus públics del bar, la qual entenem que és excessiva. Altres formen part de la Comissió de Gènere i d’Igualtat de la UPF. Així doncs, cadascú de nosaltres intentem fomentar, i sobretot participar, construir i eixamplar la participació dels estudiants, per fomentar la conscienciació crítica i la presa de poder i sobretot la organització per defensar causes col·lectives. Hem de millorar molt, sens dubte, en la qüestió de com gestionem els espais i òrgans de govern, els quals s’han buidat de contingut. Es vol canviar la governança, es vol canviar el finançament i fins i tot l’elecció del rector, el qual a partir d’ara serà escollit des de fora de la comunitat universitària. Entenem que incidir en aquests espais per defensar els drets dels estudiants és complicat, considerant que la sobirania d’aquests espais s’ha buidat de poder. Des d’aquest punt de partida, nosaltres entenem que el Claustre és una eina més que tenim per participar i canviar-ho, malgrat que sigui una eina que cada cop és menys democràtica.

Aquestes eleccions sens dubte seran atípiques i bastant inèdites. Com valoreu el nou sistema de vot electrònic?

Des del SEPC ens posicionem en contra ja que està intentant desincentivar la participació estudiantil. Està molt mal explicat, no s’ha donat indicacions clares sobre com votar electrònicament… Per això, s’ha de fer molta difusió que no s’està fent. Els tràmits informàtics són molt complicats, la gent no està tan al dia sobre les eleccions. Per tot això, creiem que la participació baixarà.

A nivell de la UPF, quins objectius teniu a curt i a llarg termini?

A curt termini els objectius són clars i directes. Volem conseguir millores a nivell econòmic en termes de beques, taxes, de fraccionament de la matrícula, preus de màster públics. Creiem que a la classe treballadora se’ns extà expulsant de la universitat. El Pla Bolonya comporta un model de “full time student” i això fa que, en una situació de crisi econòmica, juntament amb una pujada de taxes, fan que cada cop sigui més difícil entrar a la universitat i també quedar-se, que molta gent no es pugui permetre estudiar. Volem fer reivindicacions que entenem que són bàsiques: gratuitat en  dels crèdits, més màsters públics, que es fraccioni la matrícula, remuneració de les pràctiques extracurriculars, i sobretot, el més important, que hi hagi un fons de beques més gran. A curt termini, el nostre objectiu és aconseguir això i aconseguir-ho com sigui.

Quina relació hi ha entre SEPC UPF i Assemblees UPF?

El SEPC participa a les asseemblees de la universitat, de fet som la única associació que hi participa; així consta als registres de la universitat. Per tant, hem pactat amb aquestes assemblees, hem parlat amb elles per tal d’intentar fer candidatures tant del SEPC com de les assemblees. Per exemple, jo milito al SEPC, però em presento per Asseemblees UPF.

Els estudiants hem vist pancartes, però potser no tothom està ben informat. Quins són els objectius de la pròxima vaga que heu convocat pel #27F?

Aquesta vaga neix de l’evidència de que els òrgans de govern no serveixen per aconseguir millores de caire econòmic pels estudiants. És una conseqüència directa de la negació sistemàtica dels òrgans de govern i del Claustre a fer aquestes millores que hem demanat reiteradament. Hem d’aconseguir aquestes petites victòries que són bàsiques… La universitat té marge de maniobra i per això volem fer pressió i incidir de manera directa per tenir un fons de beques, així com les altres qüestions que hem comentat anteriorment.

Per acabar, una mica de marketing….Què li diríeu a un estudiant per tal de convènce’l que voti a SEPC?

El SEPC som realment qui està duent a terme el moviment estudiantil a la universitat, som els únics que participem a les assemblees de base. Estem fent molta feina; feina de base…  Hem crescut molt com a sindicat i això és signe d’alguna cosa.

Podeu obtenir més informació sobre les eleccions als representants dels estudiants al Claustre, els candidats definitivament proclamats i els mecanismes de votació clicant aquí.

Des d’El Xarrup, el blog de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UPF, us animem a tots els nostres lectors a informar-vos i a participar en aquestes eleccions el dia 26 de febrer!

Entrevista a AJEC UPF, entitat candidata a representant dels estudiants al Claustre

En el marc de les pròximes eleccions als representants dels estudiants al Claustre universitari, les quals es celebraran el 26 de febrer, des d’El Xarrup hem volgut donar veu a les associacions d’estudiants que s’hi presenten per poder conèixer les seves idees, propostes i projectes.

Així doncs, el nostre primer entrevistat va ser l‘Edgar Perez Berrio, qui es presenta a través de l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC). A continuació, us deixem el vídeo de l’entrevista completa i la transcripció d’alguns fragments.

Què és l’AJEC a nivell nacional i a nivell de la UPF?

L’AJEC a nivell de Catalunya és una entitat estudiantil d’esquerres que es dedica a defensar els drets dels estudiants, principalment als instituts, als centres formació professional i a la universitat pública.  Treballem, a nivell de la UPF, en l’àmbit més institucional com podria ser el Claustre, amb diferents claustrals. Actualment som la segona força a la universitat. Ara seran les eleccions i intentarem treure bons resultats. Puntualment, també intentem ajudar a estudiants amb dificultats, les quals sovint es basen en problemes de comunicació entre la direcció de la universitat i els interessos dels estudiants. 

Fent una mirada enrere, quins objectius ha assolit l’AJEC i quins no?

Com et deia, som la segona força al Claustre i això és el nostre principal motiu d’orgull. A més, ajudem als estudiants en tot el que podem, intentant defensar sempre els seus interessos, i això és una tasca molt important. Però una de les nostres deficiències, que probablement es pot considerar transversal a totes les associacions estudiantils, és la falta de participació. Tot i que ens trobem en un moment polític i social complicat, manca voluntat i interès per implicar-se en la vida universitària i en tasques de representació política. 

Com podria ajudar que l’estudiantat s’impliqués més a l’activitat de representació universitària? 

Creiem que més enllà d’anar a votar, que és essencial, també és molt important la implicació directa dels estudiants; ja que de vegades hi ha problemes de comunicació entre l’entitat que vol defensar els interessos dels estudiants i els propis estudiants. És important el contacte permanent per detectar i solucionar els problemes, ja que hi ha barreres de comunicació. No és el mateix tenir una associació amb 10 estudiants treballant, que una amb 20 o 30. 

Quina opinió té l’AJEC del nou mètode de vot electrònic?

La nostra opinió és bastant favorable i positiva davant d’aquesta nova eina. Si no recordo malament l’any passat es va fer una prova pilot; però jo crec que el problema va més enllà. El vot electrònic pot ajudar a que la participació sigui més elevada, però hi ha un gran problema comunicatiu. Als estudiants els hi costa molt anar a votar, i fins i tot hi ha molts casos de gent que podria estar interessada en votar, però no n’està assabentada de les eleccions, la campanya electoral passa desapercebuda en molts casos… Tenim un problema comunicatiu que les entitats estudiantils i la direcció de la universitat hem d’afrontar.

Quins són els vostres objectius prioritaris a curt i a llarg termini a la UPF?

A curt termini, principalment, intentar resistir els atacs neoliberals que venen, sobretot des del govern català i el de l’estat. Intentar resistir, intentar anar a manifestacions, intentar ajudar a la gent que pitjor ho està passant, i lluitar per defensar els drets dels estudiants que no poden accedir a l’educació universitària. És complicat però creiem que per un motiu purament ideològic i moral, AJEC ha d’intentar canviar aquestes coses. A llarg termini, hi ha diversos problemes a solucionar, però s’enmarquen en un mateix problema que és l’accés dels fills de les classes populars a la universitat. Els horaris no permeten treballar al mateix temps que s’estudia. Hi ha una gran dificultat per compaginar horaris, a  moltes carreres s’ha d’anar a classes al matí i a la tarda i això fa impossible poder treballar.  D’altra banda, a moltes carreres s’exigeix un nivell d’anglès molt alt que no tothom té. Molta gent arriba a la UPF sense un bon nivell d’anglès, perquè no s’ha pogut pagar les classes particulars o perquè no ha pogut anar a una escola privada… I això suposa una barrera. La universitat s’hauria de comprometre a fer unes classes d’anglès dins del programa acadèmic per tal de que tots els estudiants puguin assolir un nivell òptim d’anglès al final de la carrera.

Què li diries a un estudiant que no té clar a qui votar?

Doncs sobretot que voti, és important recolzar a les diferents associacions i estudiants que es presenten per empoderar-los i donar-los legitimitat per representar-lo al Claustre. Però, si m’ho permets, jo també li diria que voti a entitats d’esquerres. No té sentit que a una universitat pública com la Pompeu Fabra, l’entitat amb més pes al Clasutre sigui una entitat vinculada directament al partit de govern que està impulsant les retallades que estan afectant tan negativament a tota la comunitat universitària. Que tothom voti a qui vulgui, però preferiblement a entitats d’esquerres. A més, també demanaria que el dia després de les eleccions, qui encara no estigui a una associació i hi pugui estar interessat vingui a picar a la porta per involucrar-se. 

Podeu obtenir més informació sobre les eleccions als representants dels estudiants al Claustre, els candidats definitivament proclamats i els mecanismes de votació clicant aquí.

José G. Montalvo: “No és una qüestió de rics i pobres, sinó de deutors i estalviadors. Cigales i formigues”

ImatgeJosé García Montalvo (Valencia, 1964) és catedràtic d’Economia Aplicada de la UPF. És doctor en Economia per la Universitat de Harvard (1993) i professor del Departament d’Economia i Empresa de la UPF des del 2000. Va ser director del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat entre els anys 2007 i 2010. És consultor de l’OCDE, del Banc Mundial i del Banc Interamericà per al Desenvolupament i, des del desembre del 2008, dirigeix el Centre d’Investigació de les Economies de la Mediterrània (CREMed), un centre de recerca d’alt nivell sobre l’economia dels països mediterranis impulsat per la Barcelona Graduate School of Economics i l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Ha estat professor convidat del Departament d’Economia de la Universitat de Harvard i investigador del Centre de Tecnologia i Política Econòmica de la Kennedy School of Government. Ha rebut diversos premis, entre ells, l’ICREA Acadèmia (2009). 

Per què vindria un professor d’Economia a la UPF?

Per la gent que hi ha aquí, pel prestigi que té el departament d’Economia, que està entre els primers d’Europa. Cada any tenim unes 600 sol·licituds per a treballar aquí, per tant hi ha bastanta gent i de diferents països que pensa que venir aquí és molt interessant pel seu futur acadèmic i professional.

En l’ últim rànquing de QS la UPF apareix en la posició  38a de les millors universitats del món en l’àmbit de l’Economia i  l’Econometria. Li sembla realista?

Sí, de fet depèn del que s’utilitzi per fer les classificacions.  Si s’utilitzen tan sols les 5 millors publicacions pugem encara més en el rànquing. Depenent del rànquing estem al 36, 38 el 18… I a Europa entre el 3 i el 5.

Especialment en quins àmbits considera que la UPF destaca dins de l’Economia?

Tradicionalment ha destacat en Macroeconomia, Economia dels Desenvolupament, Economia monetària… I també amb temes que tenen a veure amb Microeconomia més específics. Ara sobretot en temes d’Economia Aplicada i Finances. El grup de finances està sent molt potent.

Aquesta classificació repercuteix en els estudiants quan surten al mercat a buscar feina?

En el grau és diferent que en màster i doctorat (que busquen sobretot qualitat investigadora), ja que en aquell àmbit és més important la docència que la part d’investigació. Òbviament però, moltes vegades un bon investigador és també un docent amb grans capacitats. En el grau influeix més la classificació del Mundo i les notes de tall a l’hora d’accedir. La nota de tall reflecteix molt bé quines són les capacitats dels estudiants per quan després surtin al mercat laboral. Això interacciona. Nota de tall alta, provoca que vinguin els millors, aquests es col·loquen millor, etc.

Canviant ara de tema…Creu que la xifra d’atur continuarà pujant?

Sí. Continuarà pujant una mica més. Però el pitjor no és que segueixi pujant, el pitjor serà fer que baixi. L’atur a Espanya té una inèrcia molt gran. Per tant no és tan greu que pugi com el difícil que és que baixi. La reforma laboral…esperem que tingui algun efecte quan l’economia es recuperi.

Hi ha alguna manera de reduir l’atur sense crear una altra bombolla?

La característica de reduir l’atur mitjançant la creació de bombolles no és només una característica del cas Espanyol. Si us adoneu des de finals dels 90 hem crescut a base de bombolles consecutives. Primer les dotcom,  després vam baixar molt els tipus d’interès en tots el països per  rellançar l’economia. Es va generar la bombolla immobiliària. És com un joc de Ponzi. Primer tens pocs participants, que són els que inverteixen en les accions del mercat tecnològic, quan aquesta es punxa la bombolla per sostenir-se necessita una base cada vegada més gran i entrem a la bombolla immobiliària  (propietaris de casa ja n’hi ha molts més que propietaris d’accions). Quan aquesta explota entrem a la bombolla del deute on ja hi som tots perquè “tots” paguem impostos. La següent bombolla és la monetària. La màquina d’imprimir diners a tota pastilla comprant deute sobrevalorat, no només públic sinó també privat. El que passa és que en alguns països estructuralment el seu nivell d’atur és més baix i es troba al voltant d’una taxa natural del 3%-5% i en el cas espanyol per causes intrínsecament pròpies estem a nivells molt més superiors. Nosaltres durant l’època bona estàvem al 9% que això a EEUU seria un escàndol. Bernanke ha dit que imprimiran diners fins que arribin al 6%. Aquí estaríem imprimint diners fins a l’infinit.

Aquí hem tingut tres crisis en els últims 30 anys i les tres crisis  va passar el mateix:

  • La taxa d’atur general ha pujat ràpidament al 25%
  • La taxa d’atur juvenil que gairebé sempre és el doble ha pujat al 50%

I quan baixa l’atur no arriba a baixar al nivell d’altres països. Per tant hi ha alguna cosa estructural que no funciona bé. Esperem que la reforma laboral hagi encertat

Quins creu que són els elements estructurals que fan que el sistema no funcioni bé i tinguem aquestes elevades taxes d’atur?

Hi ha moltes coses. Però sobretot hi ha una qüestió de rigidesa mental de la gent. A la EPA ja no ho pregunten però abans quan preguntaven, a joves menors de 25anys, si canviarien el seu lloc de residència per anar a un lloc on hi hagués oportunitats laborals, el 65% responia no. Als Estats Units, a l’enquesta similar a la EPA això ja no es pregunta perquè la resposta és el 100% sí. Aquesta rigidesa mental es forma donant moltes subvencions perquè la gent es compri cases i es quedi lligada a una hipoteca, a unes quotes mensuals i per tant la mobilitat laboral es redueix dràsticament. Tot això s’ha de canviar i de fet canviarà molt.

Si us hi fixeu el més eficient és que els mercats s’ajustin via preus, però aquí tots els mercats s’ajusten via quantitats. Els salaris continuaven pujant durant el 2008-09 tot i que els llocs de treball queien. En el mercat immobiliari els preus pràcticament no baixaven, mentre la producció es desplomava de 800.000 a 100.000 unitats. Això no és un mercat que funcioni de forma eficient. Alguna cosa passa en aquests mercats que impedeix que tot funcioni de forma més eficient. Cal flexibilitzar els salaris. Un sindicat el que vol és defensar els seus, els que estan a l’atur que les den. L’important és que els seus segueixin cobrant igual. Si mitjançant un acord salarial s’aconsegueix, reduint el sou, evitar cap acomiadament serà sempre millor.

Queda alguna sortida als joves aquí a Espanya? Quina?

És difícil. A més crec que els joves tampoc estan acostumats a pensar en termes de voler ser una altra cosa diferent a un funcionari, ja sigui de l’estat o de La Caixa. Però aquest món es va acabar fa temps i no tornarà. Això pot ser així perquè amb una taxa d’atur tan elevada i pensant que un lloc de funcionari és per a tota la vida, t’exigeixen poc, hi ha poca avaluació…és un chollo. Però això vol dir què el teu objectiu no és prosperar i avançar sinó quedar-te en un lloc i ancorar-te. Això és el què s’ha de canviar.

L’altre problema és que el nivell dels empresaris espanyols és el que és. El nivell educatiu mitjà dels empresaris espanyols està per sota del nivell educatiu mitjà de la població…Creuen que un universitari és un tio molt car què no aporta res. El primer és cert però el segon no. Si és car és perquè alguna cosa aportarà.

A més jo crec que continua havent-hi un fort desnivell en carreres i títols que tenen molt poca sortida. Jo crec que  a un estudiant que diu “Jo vull estudiar el que m’agradi que és filologia latina”. Doncs ha de ser conscient què això no té sortida. I després quan acabi no ha d’anar de manifestacions dient que no li donen feina. Has fet el què t’agrada, molt bé, però les conseqüències també s’han d’acceptar.

El problema fonamental  bàsicament és que en aquest país la culpa i la responsabilitat sempre la té un altre. La culpa la té la societat i l’Estat, sempre. Només ens queixem però no fem res perquè les coes canviïn, perquè pensem que no hi podem fer res. Tot  està en mans dels altres, el què els psicòlegs i sociòlegs anomenen,  atribució externa del fracàs i interna de l’èxit. Això és molt difícil de canviar perquè està a la cultura de la gent. Per altra banda si la gent se’n va altres països com Alemania o França és perfecte. No veig quin és el problema.

A llarg termini aquesta anomenada “fuga de cerebros” quines conseqüències pot tenir?

Imagina’t què Espanya enlloc de produir totxos produís universitaris. Si ens creiem la Unió Europea, que ja sé que ningú s’ho creu, però si ens creguéssim tot el què comporta no veig quin és el problema. Que jo sàpiga Alemania està a la Unió Europea i hi ha lliure circulació de treball. Si se’n va a Estats Units si què hi ha un problema perquè vols dir que estem invertint diner públic en formar gent què desprès se’n va .Però si se’n va a França o Alemania cap problema.

En segon lloc, no volíem canviar el model productiu? Perquè no som els productors d’Universitaris de la Unió Europea? Una activitat d’alt nivell afegit, activitat que genera internament coneixement…què més volem? Seria perfecte, jo no li veig cap problema.

A més molta gent que se’n va després torna. Sovint només ens fixem en la part que se’n va però molts tornen. Però si agafes les estadístiques pràcticament no hi ha sortida neta.

Segons el darrer informe Visa Europe es preveu que l’economia submergida es reduirà fins a un 18.6% del PIB espanyol. Donada la conjuntura econòmica, sobretot per la xifra d’atur, no hauria estat més lògica una pujada d’aquesta xifra? L’hem d’interpretar com una via d’escapament que frena la conflictivitat social en moments com aquest o com un frau desincentivador que suposa menys ingressos públics i inseguretat jurídica?

La manera de mesurar de visa és mitjançant l’ús de la targeta de crèdit, que sol deixar senyal. L’economia submergida normalment no sol deixar senyal o intenta que sigui així. Hi ha altres indicadors que utilitzen altres mesures més sofisticades. Jo crec que l’economia submergida referent a no pagar IVA, seguretat social, etc ha augmentat clarament amb la crisi. Ara bé, també podria posar l’exemple de qui paga un sobre amb diner negre quan va a comprar un habitatge per estalviar-se el cost de transacció i l’increment patrimonial que hauria de pagar. Ara ja no hi ha increment patrimonial perquè els preus han caigut tant que quan vens ja no guanyes res. Per tant, amb la crisi el tema dels sobres s’ha anat acabant.

Respecte a si és una salvació, ho podríem veure de la següent manera: si no hi hagués economia submergida, els recursos tributaris serien molt majors i molta gent no estaria a l’atur.

Afecten tan directament?

Sí. Imagina’t que tots els càlculs d’economia submergida fossin certs i realment parléssim d’un 19-20% del PIB. Estem parlant de 200 mil milions. Posant un tipus del 20%, recaptaríem 40 mil milions. Són molts diners i realment això es notaria.

I si apugéssim els impostos als que tenen més?

El problema quan puges els impostos és que no se’ls puges als que més tenen sinó als que ja paguen. Les empreses tenen els seus mecanismes d’elusió internacional, desgravacions…Quan fas això bàsicament li estàs pujant els impostos als assalariats, i als que ja paguen. Igual que dir que pujarem l’IVA perquè hi ha molta gent que no el paga és quelcom absurd, això és igual. Els rics pagaran el mateix o fins i tot menys si busquen formes més sofisticades d’elusió.

El que s’ha de fer és simplificar molt més el sistema. Per exemple: desgravacions? Ni una. “Pagui vostè tant”, i deixem-nos d’històries que compliquin el sistema i creïn forats dins ell dels quals alguns es puguin aprofitar. A més, la qüestió ara mateix no crec que sigui de rics i pobres, sinó que tenim un “enfrontament” entre deutors i estalviadors. Cigales i formigues. I a les formigues els hi comença a tocar els nassos haver de pagar a aquelles cigales que s’endeutaren per dur a terme projectes inútils i il·lògics que han deixat enormes forats a la banca que finalment han de suportar els contribuents.

Realment era tan difícil de veure que una afirmació com “els preus de l’habitatge mai no baixaran” era bastant surrealista? En què es basaven nombrosos experts, des de polítics a empresaris i economistes per a sostenir el contrari?

Jo crec que no, era molt fàcil veure que era una estupidesa. Però igualment deien que no havien baixat mai, els preus. Només calia anar a les dades del ministeri: l’any 92-93 van baixar lleugerament. Després el Ministeri va treure les sèries per a què comencessin el 95. Montilla per exemple va dir en públic per TV que el preu de l’habitatge mai baixa.

La tradició de comprar totxo és ja molt intrínseca a la cultura espanyola. Es va generar a base de donar incentius, tant a constructors (anys 60 i 70) i als compradors (finals dels 70). Els preus van baixar molt a principis dels 80, tot i que no hi havia un indicador oficial. Però és com qualsevol altre actiu financer, i evidentment pot caure. Aquestes afirmacions només es poden entendre amb la campanya que hi havia darrera i els interessos, tant de polítics com de constructors.

Quines podrien ser les conseqüències d’una dació en pagament aquí a Espanya? Hi ha raons (econòmiques) per a no aplicar-la? Seria una bogeria parlar de dació en pagament amb retroactivitat?

La solució no és la dació en pagament retroactiva generalitzada. Posem que un duc que viu a Barcelona que es comprà una casa per 6 milions en meitat de la bombolla i porta ara dos semestres que no pot pagar perquè s’ha quedat sense feina s’acull a la dació en pagament. Aquesta casa val ara 3 milions. La diferència (els 3 milions restants) la paguem nosaltres. No, així no funcionen les coses.

I com fem perquè no paguin justos per pecadors?

Aquesta és la qüestió. Jo diria que assegurant-nos que aquest duc (per seguir amb l’exemple) no pugui acollir-s’hi perquè sabem que té propietats fora. Ha fet alçament de béns fins i tot. Per tant algú s’ha d’assegurar d’això, i aquest algú és un jutge. A altres països europeus hi ha una llei de segona oportunitat que permet a les famílies entrar en suspensió de pagaments com si d’una empresa es tractés. Però no pel simple fet de dir “no puc pagar” s’ha de concedir la dació. Si algú diu això, d’acord: “quins altres béns té vostè? Quin salari té? I la seva família quins ingressos té? Doni’m tota la informació, com a una suspensió de pagaments”. I el jutge, amb tota aquesta informació llavors podrà dir “d’acord, vostè no pot pagar. Quita, i fora”. Tot allò retroactiu i generalitzat pot ser perjudicial, ja que intentant salvar uns pocs inclourem allà qualsevol, i no tenim perquè sufragar l’equivocació d’uns senyors que a més tenen diners o béns per afrontar-la, però com que legalment tindrien la possibilitat de fer la dació, ho farien. Seria un error absolut.

Una de les propostes de la PAH era el lloguer social. És això una bona mesura? De fet el banc s’asseguraria uns diners i les pèrdues serien menors. Perquè aquesta negativa per part del govern i les entitats bancàries?

Per suposat seria una bona mesura. L’haurien d’haver pensat molt abans. Tot l’habitatge de protecció oficial construït els anys 80, de no haver-se venut, atorgant el títol de propietat a famílies que demà segurament tindran ja una renda suficient com per poder-se permetre un habitatge al mercat lliure, podrien constituir un parc de 2 milions i mig d’habitatges en règim de lloguer social. Però es va decidir que seria molt millor vendre-les… Encara és més greu que això. Una gran part del parc d’habitatges buit públic d’avui dia està buit perquè se suposava que era de venda, i no es pot reconvertir en lloguer de la nit al dia, perquè tots els processos porten un temps, i a més ara com es pagaria el constructor que els va construir per a la venda? Tot aquest procés hauria de ser automàtic, de manera que demà fossin de règim de lloguer social i immediatament poguéssim instal·lar-hi gent allà, però malauradament es torna molt complex. El pitjor és que no crec que haguem aprés res de tot això. Quan tornem a créixer, tornarem a fer habitatge de protecció oficial per a la venda.

Guillem López:”Els economistes fa temps que estan bastant «lost in translation»

Guillem López:”Els economistes fa temps que estan bastant «lost in translation»”

Guillem López Casasnovas  (Menorca, 1955) és llicenciat en Dret i Economia per la guillem lópezUniversistat de Barcelona. Es va doctorar en Economia Pública per la Universitat de York (Regne Unit, 1984) i ha estat professor  visitant a l’Institute of Social and Economic Research i a la Universitat de Sussex (Regne Unit) entre d’altres. Amb una trajectòria tan brillant el  passat més de novembre va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Isalud de Buenos Aires (Argentina) Llegeix més…

Entrevista a Jordi Galí

Imatge de l'ACN.

Imatge de l’ACN.

(Barcelona, 4 de gener de 1961) és un economista català conegut com un dels investigadors més importants en macroeconomia neokeynesiana, sobretot en l’estudi de mercats laborals, fluctuacions econòmiques i polítiques monetàries. Doctor en Economia pel MIT, actualment és també director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) i professor de macroeconomia a la UPF, entre altres càrrecs docents. El darrer any va rebre el Premi Nacional de Recerca i va contribuir a la fundació del Col·lectiu Wilson.

 

 

 

Durant l’entrevista ens ha respost preguntes com: És viable Catalunya sense Espanya? Com valora l’actuació dels ministres de Guindos i Montoro? Pagarà Espanya el seu deute? O què és la divina coincidència?

A continuació us deixem un tros de l’entrevista transcrita que podeu veure completa en vídeo al següent enllaç.

 

Com valora l’actuació dels ministres Montoro i de Guindos de la present legislatura? Ideologia o simple obediència?

Component ideològic no el tinc massa clar. Si aquest fos un període de creixement econòmic molt elevat, independentment del signe polític no veuríem segurament retallades a la despesa pública. Per exemple, en el període de govern d’Aznar hi va haver períodes on moltes partides del pressupost van anar augmentant. Quan els ingressos augmenten degut al creixement econòmic, els governs, sigui del signe que siguin, per una raó de supervivència política tendeixen a gastar-los, de manera que això crea un biaix que en general porta a la creació de dèficits excessius.

Molts economistes semblen estar d’acord amb la necessitat d’una àmplia reforma laboral per flexibilitzar el mercat de treball. Per què no veiem resultats amb la que s’ha dut a terme? O només hem de ser pacients?

Estic d’acord i sóc força crític amb les reformes que s’han anat fent. És cert que han canviat algunes qüestions importants com ara la possibilitat que l’empresa en pitjors circumstàncies que les del sector es despengi de la negociació dels convenis col·lectius del sector i pugui mantenir l’ocupació encara que sigui a canvi d’uns salaris més baixos sempre que estiguin d’acord amb els treballadors. No obstant això, hi ha un aspecte que ningú s’ha atrevit a tocar i que és la diferència clau amb el mercat laboral d’altres països més avançats, que és la dualitat extrema que tenim en matèria contractual. Tenim contractes temporals amb pràcticament cap mena de protecció pel treballador coexistint amb contractes indefinits que fan de les persones que els gaudeixen gairebé funcionaris.

Perquè Col·lectiu Wilson? Com sorgeix la idea exactament?

Realment la motivació per dur a terme aquest projecte havia de ser bastant forta d’entrada perquè tots estem ja bastant enfeinats i ens trobem a diferents parts del món. De fet, encara mai no hem estat reunits tots junts a les nostres vides tot i conèixer-nos bilateralment. La motivació sorgeix arran de la sèrie d’arguments sense cap fonament que van apareixent en diversos mitjans de comunicació sobre totes les desgràcies i la catàstrofe que suposaria per a Catalunya esdevenir estat propi. Com a resposta argumentada d’aquestes opinions es crea el Col·lectiu Wilson.

No són pocs qui defensen que Espanya hauria de sortir de l’euro. Què n’opina? És irreversible l’euro? Per què?

Mai no hi ha hagut cap sistema monetari que s’hagi mantingut per sempre. El que sí crec és que si Espanya hagués mantingut un tipus de canvi fix com ha fet Dinamarca, segur que hauríem devaluat la moneda per la necessitat d’estimular la demanda agregada, que a més seria una mesura molt més efectiva i ràpida. En aquest sentit és una llàstima que estiguem a l’euro. Donat, però, que estem a l’euro, sortir-ne seria enormement costós en termes de crear un nou sistema monetari, i això no es fa d’un dia per l’altre, ben al contrari que una devaluació monetària. El temps que es trigaria a crear aquesta nova moneda probablement seria un temps per a l’especulació i una sortida massiva de capitals. Un cop assumits aquests costos, l’estímul econòmic seria molt més fort, però la transició seria molt complicada i molt incerta i segurament no compensaria els costos esmentats.

Espanya pagarà el deute? Conseqüències de l’impagament?

Crec que cal desdramatitzar una mica el tema de l’impagament. Segurament no seria un impagament complet. Seria impensable que Espanya digués que no a pagar la totalitat del deute. El més probable és que parléssim d’una reestructuració del deute (suspensió de pagament d’interessos durant un temps) o reducció del valor del deute com s’ha fet a Grècia. Uns mesos després la prima de risc del deute grec va disminuir. Això evidentment suposa unes pèrdues importants pels qui han acumulat deute grec. Evidentment seran els bancs els que lluitaran més durament per a què no es produeixi l’impagament. En aquesta crisi, però, tothom o gairebé tothom ha hagut d’assumir pèrdues i per tant sembla just que els bancs també paguin la seva part.

És també assessor del BCE. Des del seu punt de vista, quin paper haurien de jugar aquests òrgans en l’estabilització de l’output i de l’ocupació? La “divina coincidència” funciona sempre i, sinó, sota quins supòsits?

En absolut. La “divina coincidència” és només un resultat de referència. Aquest és un terme que l’Olivier Blanchard, economista en cap de l’FMI i jo ens vam treure del barret ara fa uns 4 o 5 anys que fa referència a un resultat obtingut amb un model neokeynesià estàndard. Sota uns supòsits determinats, incloent competència perfecta al mercat de treball i total flexibilitat, si el BCE estabilitza completament els preus, automàticament el nivell d’activitat agregada, el nivell d’ocupació i el nivell de consum correspondran als nivells òptims d’aquestes variables. És un resultat poderós perquè mai no s’observen els nivells òptims d’aquestes variables sinó els realitzats, però el que diu el resultat és que no cal perquè només és necessari estabilitzar els preus i llavors s’observarien aquests nivells òptims. No obstant això, els resultats no es compleixen en el món real perquè els supòsits clarament són molt forts. En el món real hi ha una sèrie d’imperfeccions especialment al mercat de treball que fa o justifica que els bancs centrals tinguin en realitat un incentiu per a desviar-se a curt termini d’aquest mandat d’estabilització de preus únicament. Per tant en una situació de taxes d’atur molt altes seria consistent amb la política monetària òptima deixar que la inflació fos més alta que el normal.

En relació al problema de les diferències en competitivitat dels països, és l’austeritat un remei adequat per arreglar els problemes de competitivitat? Són, en general, les polítiques d’austeritat una solució per a algun problema macroeconòmic?

L’austeritat en un context de recessió només té una possible justificació: l’existència d’una dinàmica del deute i del dèficit insostenible. Si aquesta dinàmica no existís, està clar i tothom està d’acord que si vols estimular l’economia en una situació de recessió has de reduir impostos i augmentar la despesa pública. Per tant en base a tota l’evidència empírica existent no és cert que un procés de consolidació fiscal ens traurà de la crisi. Ara bé, això no vol dir que no es pugui argumentar a favor d’aquesta consolidació fiscal en certa mesura si hi ha una dinàmica insostenible de deute i dèficit, que és el que està passant. Si això pot portar a una situació de fallida, alguna cosa s’haurà de fer. S’ha d’actuar doncs en part amb consolidació fiscal, que no necessàriament vol dir eliminar el dèficit immediatament sinó que també pot significar no tenir un dèficit tan gran com el que tindríem si no ens haguéssim de preocupar de l’acumulació de deute públic. Clarament si l’objectiu fos sortir de la recessió exclusivament la solució passaria per reduir impostos i augmentar la despesa pública, això ningú ho qüestiona.

Els guanys del lliure comerç semblen bastant incontestables a dia d’avui, almenys si obviem les desigualtats que potser s’han generat en el si d’alguns països com USA. Opina el mateix de la lliure circulació de capitals?

És una bona pregunta i no és fàcil de contestar. A nivell teòric, no hi ha cap raó per restringir la lliure circulació de capitals. D’altra banda l’evidència empírica no apunta a grans diferències entre països en termes de creixement. No està clar que els països més oberts en termes de fluxos de capitals hagin de créixer més. Una cosa que sí sembla clara és que els que són més oberts tendeixen a ser més volàtils també. Aquí és on es produeix la discrepància entre la teoria convencional on els agents són racionals, i la realitat on observem varietat d’episodis del que es coneixen com sudden stops: processos d’inversió estrangera molt forta en un determinat país (que porten a una apreciació de la moneda i a un creixement econòmic molt elevat) però que per raons a vegades justificades –i sovint no tant- arriben a la fi de manera radical i impredictible, amb conseqüències molt negatives per l’activitat econòmica, és a dir conduint a un excés de volatilitat. En períodes bons el creixement s’amplifica gràcies a aquesta entrada massiva de capitals però quan això s’acaba per una pèrdua immediata de la confiança dels inversors aleshores hi ha recessions molt més fortes.

Quines mesures es poden perdre respecte això?

No tindria sentit que prenguéssim mesures extremadament radicals respecte d’això, ja que impedir totalment la mobilitat del capital perjudicaria l’assignació de recursos a nivell mundial, l’activitat de les empreses i la seva planificació d’inversions. Malgrat això sí que es poden prendre mesures per limitar la inversió purament especulativa amb moviments de capital a curt termini. Una mesura per exemple podria ser establir controls de capitals temporals, obligar a un temps mínim abans de poder repatriar els guanys del capital, obligar que una part de la inversió prengui forma de dipòsits que s’hagin de mantenir al marge… Cap d’aquests mecanismes, però, es pot aplicar actualment en el marc de la UE per l’acord de llibertat de circulació de capitals. Però tot es pot canviar en aquest món.

Entrevista a Teresa Monllau

Teresa Monllau és professora de comptabilitat a la Facultat d’Economia de la UPF. A més, és responsable de les pràctiques que fan els alumnes al món laboral. Ens parla sobre el jovent, la Facultat i les expectatives de futur. A més, no us perdeu el que demanen les empreses dels joves que acaben de sortir de la Facultat.

En la darrera EPA es mostra que el 52% dels menors de 25 anys no tenen treball. Com veus el futur del jovent?

Els joves que tenen formació ho tenen molt millor que els joves sense formació. L’estudi que ha realitzat l’Agencia per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU): Universitat i Treball a Catalunya 2011 conclou que un 89% de les persones graduades estant treballant tres anys després d’haver acabat els estudis i que el 85% de les persones ocupades treballen a temps complert i el 85% desenvolupa funcions de nivell universitari. Compari aquestes dades que li he presentat amb les dades a les que vostè ha fet referència i tregui’n conclusions.

Creus que ara mateix un major nivell d’estudis garanteix un millor futur?

Les dades ho diuen. Les persones que tinguin un major nivell d’estudis tindran més possibilitats de treballar que els altres. L’única alternativa possible pel jovent és una bona formació, però també hem de tenir en compte que això no vol dir una acumulació de títols. S’han d’aprofitar els estudis que s’estan realitzant. La finalitat de l’estudiant no ha d’esser aprovar sinó aprendre. L’aprenentatge no s’aconsegueix solament amb l’estudi dels apunts donats pel professor. Cal anar més enllà. Tot procés d’aprenentatge requereix un procés estudi, anàlisi, reflexió. Aquest procés no finalitza amb l’obtenció del títol sinó que està present durant tota la vida laboral.

 Què recomanes als teus alumnes?

En primer lloc m’agradaria que entenguessin que sense esforç és difícil aconseguir qualsevol objectiu. Per tant el primer que recomano és que desenvolupin l’esperit de treball. En segon lloc que es preocupin per aprendre. Aprendre no vol dir aprovar un examen sinó que implica moltes més coses: llegir, relacionar, preguntar, observar…. En tercer lloc és important tenir un esperit crític. En el dia a dia de qualsevol feina crec que és molt important tenir capacitat resolutiva i de gestió i saber treballar en equip.

Aproximadament un 70% dels estudiants que tenim fent pràctiques en empresa, s’acaben quedant a l’empresa

Una de les majors esperances d’aquells que acaben els estudis és pensar que en les pràctiques podran obtenir un lloc de treball. És veritat, una llegenda urbana o tot està condicionat per l’actual context econòmic?

Les empreses estan interessades en els alumnes en pràctiques per raons diverses, però una cosa està clara: durant el període de pràctiques, les empreses serioses inverteixen temps i recursos en formar a l’estudiant. Per tant, una de les possibilitats és que l’estudiant en pràctiques acabi ocupant un lloc en l’organigrama de l’empresa. No li puc donar dades oficials, però aproximadament a un 70% dels estudiants que tenim fent pràctiques en empresa, s’acaben quedant a l’empresa.

La Universitat Pompeu Fabra creu que és important apostar per les pràctiques en empresa i ha creat, fa temps, l’Oficina d’Inserció Laboral (OIL). A més a més, aquest any, la Universitat ha firmat un conveni amb la Generalitat, en el que també hi participen les Cambres de Comerç Catalanes, per desenvolupar un sistema de gestió de les Pràctiques en Empresa.

Si hi ha un vincle, Universitat-Empresa s’afavoreix que la universitat i la societat treballin plegat i s’aprofitin les sinergies que comporta aquesta unió.

Què demanen les empreses dels joves que surten ara de la Universitat?

Això depèn del tipus d’empresa i del lloc que es vulgui cobrir. Però fa un temps que vam fer un estudi sobre el que demanaven les empreses als nostres estudiants i els resultats van ser els següents:

– Capacitat d’aprenentatge.

– Capacitat per treballar en equip.

– Iniciativa i esperit emprenedor.

– Compromís ètic.

El teu currículum i ‘working papers’ mostren molts estudis teòrics i empírics. Creus que la investigació pot ser una bona sortida actualment?

Un dels aspectes al que més afecten les retallades és a la investigació. Actualment, joves que havien començat a investigar han hagut d’abandonar, ja que no hi ha pressupost per a poder pagar-los. Si ara vols optar per la investigació crec que ho tens molt difícil.

Que transmeten les empreses que reben estudiants de pràctiques: estaven millor preparats abans o ara?

Jo rebo les avaluacions que fan els tutors a les empreses on realitzen pràctiques els nostres estudiants. El 99% de les avaluacions són positives o molts positives. També hi ha empreses que insisteixen en agafar als nostres alumnes ja que els estudiants que han tingut en pràctiques en el passat els hi ha funcionat molt bé. Per tant, no sé com estaven els estudiants d’abans però sembla ser que la preparació dels estudiants d’ara és bona.

Entrevista a Humberto Llavador

Humberto Llavador, profesor de Microeconomía a la UPF, és un investigador amb anys d’experiència. Per això va rebre el Premi d’Innovació. Actualment la seva línea d’investigació està centrada en el canvi climàtic. Com ell mateix reconeix, treballa al seu despatx de l’Edifici Jaume I “rodejat de dades”. Ha dedicat uns minuts a El Xarrup per parlar de com veu la situació a Espanya, com veu els seus estudiants i el futur.
Cóm veus la situació econòmica d’Espanya actualment?
La situació econòmica d’Espanya, com la de Catalunya o d’Europa, es preocupant. No descobriré res nou dient que estem en una greu crisi que, malgrat no generada pel sector públic, ha col•locat als Estats en una situació amb un marge de maniobra molt reduït.
Què en penses de la Reforma Laboral?
El mercat de treball és una de les assignatures pendents de la nostra economia i crec que després d’aquesta reforma seguirà sent-ho. No he estudiat la reforma en profunditat, però tinc la impressió que és difícil predir si els seus efectes nets seran positius o negatius. En particular, em preocupa l’absència d’importants mesures de foment del treball i efectes sobre l’amplificació de la desigualtat que això pugui tenir.
En vagues com la del 29M és dificil diferencia entre la protesta contra unes mesures concretes i el descontent general per la situació de la crisi
Tens estudis sobre l’agenda setting, la participació  i l’abstenció. Creus que els moviments populars (com la vaga del 29M o les protestes a Grècia) fan canviar decisions econòmiques importants als governs actuals?
Els moviments populars poden, sens dubte, afectar les decisions econòmiques. De fet, hem vist recentment moltes manifestacions de diferent tipus de moviments populars. En vagues generals com la del 29M o protestes com les de Grècia, donada la situació actual, és difícil diferenciar entre la protesta contra unes mesures concretes i el descontent general per la situació de crisi. Això debilita molt la seva capacitat d’acció. Altres moviments populars, com el dels indignats, tenen un major potencial de canvi, i reflecteixen el distanciament entre la classe política i la ciutadania, però s’enfronten al difícil repte de trobar una estructura i un mitjà d’organitzar-se per a ser realment efectius. Per altra banda, la Primavera Àrab va demostrar que els moviments populars poden, de fet, iniciar importants canvis polítics. Tanmateix, l’èxit d’aquests canvis i la seva evolució depèn, en gran part, l’estructura de les classe dominants. Els casos de Síria i Egipte son exemples molt il•lustratius. A Egipte, al contrari que a Síria, els grups dominants no constituïen una estructura monolítica i part de l’elit, principalment l’estament militar, no necessitava caure amb Mubarak, inclús podía veure en la transició una oportunitat d’afiançar o augmentar les seves posicions de privilegi.
Ara mateix que ens convé: govern tecnocràtic o ideològic?
Ara, igual que sempre, ens convé un govern eficaç amb uns criteris ètics explícits que representin els valors defensats pels ciutadans, i les polítiques del qual estiguin basades en anàlisis rigorosos dels experts. No crec que existeixi el govern tecnocràtic, si s’entén com un govern sense ideologia. Governar vol dir prendre decisions basades en uns criteris d’eficiència i de justícia distributiva, i per tant requereix tant la valoració dels experts com els judicis de valor que determinen la ideologia. L’important és que les polítiques es basen en estudis previs de les diverses alternatives que permetin prendre decisions informades. Existeix una tradició nefasta de prendre decisions basades exclusivament en ideologia (o intuïció), i d’associar aquest model de governar amb un govern ideològic.
Quines serien per tú les principals claus per impulsar el creixement econòmic?
Existeix molta unanimitat entre els experts sobre que la inversió en I+D i educació està en la base de tot creixement econòmic. Però aquesta és la resposta fàcil, ja que pressuposa que tenim recursos suficients per poder invertir en ella. En realitat vol dir que si volem reduir la nostra dependència dels mercats financers, reduint el nostre deute, i mantindre o augmentar la despesa en investigació i educació, hem d’estar disposats a tocar altres partides tan o més doloroses, com son les pensions, el subsidi d’atur, la sanitat,… o altres més doloroses com inversions en infraestructures o la deducció ‘regressiva’ per vivenda. (Curiosament, el cost de la deducció per vivendes és de 6.000 milions al any, equivalent al que va costar el tram de licitació del AVE entre Olmedo i Orense, i superior als 5.600 milions de pressupost anual en I+D civil). Jo donaria certa prioritat a la investigació i la educació, principalment pel seu caràcter d’inversions a llarg termini i per la seva capacitat d’augmentar la productivitat i de potenciar la mobilitat social, sobre tot intergeneracional.
El problema d’Espanya no és d’atur juvenil, sinó un nivell molt alt d’atur general
La preparació del jovent actual et fa ser optimista?
Soc optimista per naturalesa. Així que la resposta té que ser que sí. Però soc conscient que la mostra a la que estic exposat a la Universitat és molt sesgada.
I les seva realitat laboral?
L’altíssima taxa d’atur entre els menors de 25 anys suposa un risc social i un malbaratament de la inversió personal i social en la seva formació. Per altra banda, com els experts han repetit en diverses ocasions, el problema d’Espanya no és d’atur juvenil, sinó un nivell molt alt d’atur general. L’atur juvenil es situa al voltant al doble de la taxa de l’atur general, com en la majoria de països europeus. En l’atur juvenil podem veure aquesta realitat i les seves conseqüències amplificades. El que ens porta de nou a repensar el nostre mercat laboral.
Als meus alumnes els recomano que pensin sense fronteres
Els recomanaries als teus alumnes que marxessin fora com la millor opció ara mateix?
Als meus alumnes, almenys als que venen a parlar amb mi, els recomano que pensin sense fronteres. El tema no és si em quedo o em vaig fora, sinó on podré aconseguir la millor formació o el millor treball donades les meves qualificacions i els meus interessos. Si ens imposem restriccions no fem sinó reduir les opcions entre les que podem escollir. L’important és prendre una decisió informada i conseqüent amb els nostres objectius.
Que destacaries de la Facultat d’Economia a la UPF comparat amb altres universitats en les que has estat com Princeton o Yale?
La meva experiència docent a Yale em va confirmar una cosa que, de fet, ja sabia: tenim estudiants tant bons com en els millors centres del món. De fet, tots els anys, graduats de la nostra facultat accedeixen als millors màsters i doctorats, incloent-hi Harvard, Stanford, Princeton, Berkeley, etc. per nombrar alguns dels casos que conec personalment. Pot ser la principal diferència, a més de que els centres disposen de molts més recursos, es troba a la cua en la distribució d’estudiants, que aquí és més pronunciada.

“El món no comença i acaba a Occident”

Daniel Quer. Jove barceloní. 20 anys. Estudiant de 3r d’Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat Pompeu Fabra. Membre del departament d’Incomming Exchange (ICX) de  l’associació AIESEC in Pompeu Fabra. Es considera un jove amb ganes, que aprofita les oportunitats que la vida li ofereix per llaurar tant el seu futur professional com personal. 

L’estiu passat va participar a Ghana, durant dos mesos, amb un dels programes que AIESEC in Pompeu Fabra ofereix. D’ençà d’aquell moment ha canviat la seva manera de veure el món. S’ha llançat totalment a la piscina, encara que en algun moment ha dubtat de si hi havia o no hi havia aigua. Tot i així, després de la seva experiència s’ha donat compte que això depèn d’un mateix. “Ets tu qui t’has de construir la teva pròpia realitat dins d’una altra realitat tant diferent com la que vius al país africà de Ghana”.

Què et va portar a endinsar-te a un programa d’estada a l’estranger? És necessari viure una experiència com aquesta per la formació tant personal com professional?

No crec que sigui necessari, però si realment vols donar-hi un valor afegit a la teva vida, val la pena viure-ho. El joves d’avui, com jo fins al seu moment, tenen la concepció que el món comença i acaba a l’Occident. Si volen anar-se’n de viatge se n’aniran als EEUU, a Alemanya, França o Gran Bretanya. A aquells països que estan dins la seva zona de confort.

Però després d’aquesta vivència me n’adono que tinc ganes de tornar-me’n a l’Àfrica. D’haver de torna a fer el pas de posar-me en una situació que sé que no em serà còmode i on em tocarà viure realitats diferents però que em donaran bagatge, empenta i sobretot ganes per treure el millor de mi.

Què va suposar per a tu deixar la teva vida a Barcelona i afrontar-te a una nova realitat?

La veritat és que vaig tenir la sort o la desgràcia de tenir els exàmens just abans de marxar. No em va donar temps d’assimilar que me n’anava a un país del Tercer Món. Me’n vaig donar compte quan ja hi era. Això té les seves parts positives ja que me’n vaig anar segur, convençut que feia una cosa especial, però quan vaig arribar allà vaig veure que no estava prou preparat psicològicament parlant. El xoc va ser molt fort i el vaig notar de ple.

A on i com vivies?

Els carrers de Kumasi, la localitat on vivia, estaven sense asfaltar, els nens anaven descalços, hi havia gallines i altres animals pel carrer, etc. Analitzant tots aquests factors els meus companys i jo vam considerar que vivíem a una barriada pobra. Un dia ho vam preguntar a un dels companys d’un dels comitès d’AIESEC a Ghana, KNUST LC, i ens va respondre dient-nos que estàvem vivint a un dels barris més rics del país. Les cases, tot i no tenir portes, estaven fetes de maons i això ja era tot un privilegi.

Quin fou el teu paper durant la teva estada a Ghana?  

Vaig col·laborar amb un dels projectes que AIESEC proporcionava. L’objectiu era incentivar el turisme dins el propi territori africà, vinculant a estudiants (del que equivaldria a segon de batxillerat) amb el turisme.

Vam intentar donar a conèixer el turisme intercontinental com una bona font d’ingressos pel país i que encara que no s’estigués estudiant turisme com a tal, molts d’altres estudis es podien vincular al mateix. Amb tot això vam intentar dotar als estudiants d’un cert esperit crític i d’una certa visió socioeconòmica del país. Tot i així no vam poder tirar el projecte endavant ja que a l’últim moment l’empresa que ens havia de facilitar els recursos es va fer enrere.

Amb quins conflictes et vas trobar?

Em va costar bastant adaptar-me a la forma de viure. De l’aeroport a la casa on vivia vaig anar amb un taxi amb els vidres del darrera trencats… Al principi va ser difícil entendre-ho tot plegat, però amb el temps t’adones que es viu d’aquesta manera.

La relació tant amb altres voluntaris (que eren de països molt diversos: Xina, Uganda, Senegal, Côte d’Ivoire, Rússia, Suïssa…) com amb els propis habitants del país va ser difícil.  L’adaptació a altres maneres de fer requereix un temps i en alguns moments et pots trobar amb  situacions desagradables. Però amb el temps t’adaptes i t’acabes nodrint d’aquestes noves maneres de fer.

A més la comunicació entre nosaltres era bona ja que Ghana és un país anglòfon i tot i que encara conserven la seva llegua pròpia, el twi, ens enteníem prou bé. Vull destacar la passió que dipositen els joves per fer les coses i la gran creença religiosa que tenen. Tot i així també cal dir que la manca de formació els suposa un obstacle alguns cops difícil de superar.

Per què vas escollir AIESEC per viure una experiència com aquesta?

Per la seriositat d’AIESEC, però alhora pel fet de ser una associació tant propera a l’estudiant.

Quin és el procés que vas portar a terme per formar part d’aquesta experiència amb AIESEC?

El procés de selecció consisteix en una o dues entrevistes amb professionals i psicòlegs. Un cop se’t selecciona es celebra un OPS (Outgoing Preparation Seminar). És un seminari en el que es dóna a conèixer més a fons la situació del país de destí, els projectes que s’hi poden desenvolupar, etc.

De totes formes, penso que per molt que et preparin des de casa, la manera d’afrontar la nova realitat que et toca viure depèn única i exclusivament de tu. Tot i així abans de marxar em vaig informar sobre la situació de Ghana en front de la resta de països del Tercer Món. Vaig veure que tot i ser un país pobre, era un país democràtic i l’índex de seguretat era alt. El que realment em va tranquil·litzar va ser que fins al moment no havia sentit a parlar del país i normalment quan es parla d’un país del Tercer Món és per donar a conèixer notícies negatives.

Després de la teva experiència a l’estranger, t’has volgut vincular a AIESEC. Explica’ns el motiu.

La meva vivència m’ha fet conèixer Ghana, noves formes de viure i d’entendre el món però també  l’associació d’AIESEC. I amb això, què suposa formar part d’aquesta plataforma: ganes, empenta, esforç i passió. Després d’haver conegut altres comitès m’he adonat que l’elit dels joves proactius d’avui en dia es troba a AIESEC. Em vaig dir: “jo vull formar part d’això!”, i ara en sóc un dels seus membres a AIESEC in Pompeu Fabra.

Text: Maria Roig