Entrevista a Jordi Galí

Imatge de l'ACN.

Imatge de l’ACN.

(Barcelona, 4 de gener de 1961) és un economista català conegut com un dels investigadors més importants en macroeconomia neokeynesiana, sobretot en l’estudi de mercats laborals, fluctuacions econòmiques i polítiques monetàries. Doctor en Economia pel MIT, actualment és també director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) i professor de macroeconomia a la UPF, entre altres càrrecs docents. El darrer any va rebre el Premi Nacional de Recerca i va contribuir a la fundació del Col·lectiu Wilson.

 

 

 

Durant l’entrevista ens ha respost preguntes com: És viable Catalunya sense Espanya? Com valora l’actuació dels ministres de Guindos i Montoro? Pagarà Espanya el seu deute? O què és la divina coincidència?

A continuació us deixem un tros de l’entrevista transcrita que podeu veure completa en vídeo al següent enllaç.

 

Com valora l’actuació dels ministres Montoro i de Guindos de la present legislatura? Ideologia o simple obediència?

Component ideològic no el tinc massa clar. Si aquest fos un període de creixement econòmic molt elevat, independentment del signe polític no veuríem segurament retallades a la despesa pública. Per exemple, en el període de govern d’Aznar hi va haver períodes on moltes partides del pressupost van anar augmentant. Quan els ingressos augmenten degut al creixement econòmic, els governs, sigui del signe que siguin, per una raó de supervivència política tendeixen a gastar-los, de manera que això crea un biaix que en general porta a la creació de dèficits excessius.

Molts economistes semblen estar d’acord amb la necessitat d’una àmplia reforma laboral per flexibilitzar el mercat de treball. Per què no veiem resultats amb la que s’ha dut a terme? O només hem de ser pacients?

Estic d’acord i sóc força crític amb les reformes que s’han anat fent. És cert que han canviat algunes qüestions importants com ara la possibilitat que l’empresa en pitjors circumstàncies que les del sector es despengi de la negociació dels convenis col·lectius del sector i pugui mantenir l’ocupació encara que sigui a canvi d’uns salaris més baixos sempre que estiguin d’acord amb els treballadors. No obstant això, hi ha un aspecte que ningú s’ha atrevit a tocar i que és la diferència clau amb el mercat laboral d’altres països més avançats, que és la dualitat extrema que tenim en matèria contractual. Tenim contractes temporals amb pràcticament cap mena de protecció pel treballador coexistint amb contractes indefinits que fan de les persones que els gaudeixen gairebé funcionaris.

Perquè Col·lectiu Wilson? Com sorgeix la idea exactament?

Realment la motivació per dur a terme aquest projecte havia de ser bastant forta d’entrada perquè tots estem ja bastant enfeinats i ens trobem a diferents parts del món. De fet, encara mai no hem estat reunits tots junts a les nostres vides tot i conèixer-nos bilateralment. La motivació sorgeix arran de la sèrie d’arguments sense cap fonament que van apareixent en diversos mitjans de comunicació sobre totes les desgràcies i la catàstrofe que suposaria per a Catalunya esdevenir estat propi. Com a resposta argumentada d’aquestes opinions es crea el Col·lectiu Wilson.

No són pocs qui defensen que Espanya hauria de sortir de l’euro. Què n’opina? És irreversible l’euro? Per què?

Mai no hi ha hagut cap sistema monetari que s’hagi mantingut per sempre. El que sí crec és que si Espanya hagués mantingut un tipus de canvi fix com ha fet Dinamarca, segur que hauríem devaluat la moneda per la necessitat d’estimular la demanda agregada, que a més seria una mesura molt més efectiva i ràpida. En aquest sentit és una llàstima que estiguem a l’euro. Donat, però, que estem a l’euro, sortir-ne seria enormement costós en termes de crear un nou sistema monetari, i això no es fa d’un dia per l’altre, ben al contrari que una devaluació monetària. El temps que es trigaria a crear aquesta nova moneda probablement seria un temps per a l’especulació i una sortida massiva de capitals. Un cop assumits aquests costos, l’estímul econòmic seria molt més fort, però la transició seria molt complicada i molt incerta i segurament no compensaria els costos esmentats.

Espanya pagarà el deute? Conseqüències de l’impagament?

Crec que cal desdramatitzar una mica el tema de l’impagament. Segurament no seria un impagament complet. Seria impensable que Espanya digués que no a pagar la totalitat del deute. El més probable és que parléssim d’una reestructuració del deute (suspensió de pagament d’interessos durant un temps) o reducció del valor del deute com s’ha fet a Grècia. Uns mesos després la prima de risc del deute grec va disminuir. Això evidentment suposa unes pèrdues importants pels qui han acumulat deute grec. Evidentment seran els bancs els que lluitaran més durament per a què no es produeixi l’impagament. En aquesta crisi, però, tothom o gairebé tothom ha hagut d’assumir pèrdues i per tant sembla just que els bancs també paguin la seva part.

És també assessor del BCE. Des del seu punt de vista, quin paper haurien de jugar aquests òrgans en l’estabilització de l’output i de l’ocupació? La “divina coincidència” funciona sempre i, sinó, sota quins supòsits?

En absolut. La “divina coincidència” és només un resultat de referència. Aquest és un terme que l’Olivier Blanchard, economista en cap de l’FMI i jo ens vam treure del barret ara fa uns 4 o 5 anys que fa referència a un resultat obtingut amb un model neokeynesià estàndard. Sota uns supòsits determinats, incloent competència perfecta al mercat de treball i total flexibilitat, si el BCE estabilitza completament els preus, automàticament el nivell d’activitat agregada, el nivell d’ocupació i el nivell de consum correspondran als nivells òptims d’aquestes variables. És un resultat poderós perquè mai no s’observen els nivells òptims d’aquestes variables sinó els realitzats, però el que diu el resultat és que no cal perquè només és necessari estabilitzar els preus i llavors s’observarien aquests nivells òptims. No obstant això, els resultats no es compleixen en el món real perquè els supòsits clarament són molt forts. En el món real hi ha una sèrie d’imperfeccions especialment al mercat de treball que fa o justifica que els bancs centrals tinguin en realitat un incentiu per a desviar-se a curt termini d’aquest mandat d’estabilització de preus únicament. Per tant en una situació de taxes d’atur molt altes seria consistent amb la política monetària òptima deixar que la inflació fos més alta que el normal.

En relació al problema de les diferències en competitivitat dels països, és l’austeritat un remei adequat per arreglar els problemes de competitivitat? Són, en general, les polítiques d’austeritat una solució per a algun problema macroeconòmic?

L’austeritat en un context de recessió només té una possible justificació: l’existència d’una dinàmica del deute i del dèficit insostenible. Si aquesta dinàmica no existís, està clar i tothom està d’acord que si vols estimular l’economia en una situació de recessió has de reduir impostos i augmentar la despesa pública. Per tant en base a tota l’evidència empírica existent no és cert que un procés de consolidació fiscal ens traurà de la crisi. Ara bé, això no vol dir que no es pugui argumentar a favor d’aquesta consolidació fiscal en certa mesura si hi ha una dinàmica insostenible de deute i dèficit, que és el que està passant. Si això pot portar a una situació de fallida, alguna cosa s’haurà de fer. S’ha d’actuar doncs en part amb consolidació fiscal, que no necessàriament vol dir eliminar el dèficit immediatament sinó que també pot significar no tenir un dèficit tan gran com el que tindríem si no ens haguéssim de preocupar de l’acumulació de deute públic. Clarament si l’objectiu fos sortir de la recessió exclusivament la solució passaria per reduir impostos i augmentar la despesa pública, això ningú ho qüestiona.

Els guanys del lliure comerç semblen bastant incontestables a dia d’avui, almenys si obviem les desigualtats que potser s’han generat en el si d’alguns països com USA. Opina el mateix de la lliure circulació de capitals?

És una bona pregunta i no és fàcil de contestar. A nivell teòric, no hi ha cap raó per restringir la lliure circulació de capitals. D’altra banda l’evidència empírica no apunta a grans diferències entre països en termes de creixement. No està clar que els països més oberts en termes de fluxos de capitals hagin de créixer més. Una cosa que sí sembla clara és que els que són més oberts tendeixen a ser més volàtils també. Aquí és on es produeix la discrepància entre la teoria convencional on els agents són racionals, i la realitat on observem varietat d’episodis del que es coneixen com sudden stops: processos d’inversió estrangera molt forta en un determinat país (que porten a una apreciació de la moneda i a un creixement econòmic molt elevat) però que per raons a vegades justificades –i sovint no tant- arriben a la fi de manera radical i impredictible, amb conseqüències molt negatives per l’activitat econòmica, és a dir conduint a un excés de volatilitat. En períodes bons el creixement s’amplifica gràcies a aquesta entrada massiva de capitals però quan això s’acaba per una pèrdua immediata de la confiança dels inversors aleshores hi ha recessions molt més fortes.

Quines mesures es poden perdre respecte això?

No tindria sentit que prenguéssim mesures extremadament radicals respecte d’això, ja que impedir totalment la mobilitat del capital perjudicaria l’assignació de recursos a nivell mundial, l’activitat de les empreses i la seva planificació d’inversions. Malgrat això sí que es poden prendre mesures per limitar la inversió purament especulativa amb moviments de capital a curt termini. Una mesura per exemple podria ser establir controls de capitals temporals, obligar a un temps mínim abans de poder repatriar els guanys del capital, obligar que una part de la inversió prengui forma de dipòsits que s’hagin de mantenir al marge… Cap d’aquests mecanismes, però, es pot aplicar actualment en el marc de la UE per l’acord de llibertat de circulació de capitals. Però tot es pot canviar en aquest món.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: